Autor: Enric Herce
Editorial, any: Specula, 2024
Gènere: Ciència Ficció
Número de pàgines: 215
Llegit en: Català

Corre l'any 1968 i el nostre protagonista té dos dits trencats. No ha estat cap accident. Es tracta d'un avís dels esbirros del prestamista Bauçà i Soliveres, el de pitjor fama de tot Mallorca, perquè aviat caducarà el termini per tornar el que deu. El noi no podia desaprofitar una oferta per fer de cambrer, però s'havia de pagar la roba per aconseguir-la. Per això va demanar diners, pensava que aviat els podria tornar. Però les coses no han anat tan bé com esperava, per això demana ajuda per carta al seu oncle Jaume, l'única família que li queda. I així anirà comunicant-se amb el seu parent, explicant-li a cada carta tot el que va succeint al seu voltant, que es va tornant més i més inquietant. El tal Bauçà i Soliveres resulta que era un conegut de la seva mare i això fa que l'aculli sota la seva ala, però a banda de donar-li una feina millor, li farà fer també algunes altres feinetes més fosques. I aquí fosques s'ha de prendre en sentit literal, ja que el seu patró flirteja amb forces ocultes i sinistres i es proposa traspassar els límits de la nostra realitat. Si en tindrà de coses, el nostre home, per anar explicant al seu oncle Jaume!

Quina alegria tornar a llegir Enric Herce, tot i que aquí ens presenti una història molt diferent de les seves novel·les anteriors. Ens té acostumats a la seva estètica ciberpunk, força única en català, però ara fa el salt a una barreja de gèneres força curiosa que va de la novel·la costumista i històrica, fins al terror, passant per la ciència ficció. Explicar-ne gaires detalls seria parlar massa, perquè realment tenim canvis de perspectiva i d'escenari que formen part del joc i que val la pena descobrir. Si que esmentaré que la trama es va enrarint fins a portar-nos a un salt en el temps, en aquest cas setanta anys en el passat, i també en l'espai. perquè ens desplacem de Palma a Reus. Aquest salt ens permetrà conèixer el grup modernista de Reus, amb Josep Aladern al capdavall. Aquí la trama passa a ser una ficció històrica i coneixem un grup d'intel·lectuals i revolucionaris que va existir de veritat. Tot això Herce ens ho explica fent servir el format epistolar, que només va en una direcció. És a dir, no coneixem les respostes de l'oncle Jaume, tot i que sabem que n'hi ha, només tenim el testimoni del nostre protagonista. I aquest és un altre dels atractius del llibre. Ens hem de creure aquest noi que escriu cartes? O es tracta d'un narrador poc fiable? Perquè allò que explica cada cop és més difícil de creure, més delirant i més terrorífic. Per què continua escrivint les cartes?

Si bé ja és el quart llibre de l'autor que llegeixo, el que sí que faig és estrenar editorial. No sé exactament a què es deu aquest canvi, però Herce segueix demostrant-se com un gran constructor d'històries, aquest cop fent servir un registre que encara no li coneixia. El format epistolar dona joc però també té les seves limitacions. M'ha semblat un relat més clar, més planer que els altres llibres, en els que calia invertir força estona en situar-se. Passa molta estona allunyat del gènere, senzillament narrant i descrivint els escenaris i situacions, posant context. Però tota l'estona tenim clar que hi ha coses fosques movent-se entre les ombres, i el terror es filtra a través del temps i l'espai. Barreja interessant i sorprenent que m'ha semblat àgil, amb puntets d'humor, i sobretot que et genera aquest dubte: allò que llegim li està passant realment al nostre narrador, o s'ho inventa tot? Bé, és evident que l'autor s'ho inventa, però ja m'enteneu. És part del joc i de la proposta saber si estem davant d'un heroi o d'un penques. M'ha agradat tornar a Herce. Aquí demostra que domina altres gèneres i registres a banda d'aquelles trames futuristes i tecnològiques marca de la casa. Veurem amb què ens sorprèn el proper cop!

Impressió general: @@@ i mitja