Autora: T. Kingfisher
Editorial, any: Obscura, 2024
Títol original, idioma, any: What Moves the Dead , anglès, 2022
Gènere: Terror
Traducció: Marta Armengol
Número de pàgines: 166
Llegit en: Català

Fa molt temps que l'Alex Easton no veu els germans Usher, però per l'amistat que els unia, no ha pogut evitar respondre a la carta de la Madeline que l'informava que està molt malalta i que, segons el seu germà, potser no se'n sortirà. Encara que no hi pugui fer res, com a mínim vol ser-hi per mostrar el seu suport. No s'esperava trobar-se una mansió tan gran en un paisatge desolat i infestat d'uns bolets rojos i pudents i amb un llac estranyament en calma. Però la casa ha viscut èpoques millors, segur. La seva visita sorprèn en Roderick Usher, que no sabia que la Madeline li havia escrit. En Roderick no fa gaire bona cara, però res comparable amb la seva germana, que està molt feble i amb prou feines es pot moure, tan pàl·lida que gairebé és translúcida. El metge li ha diagnosticat anèmia i catalèpsia, però això és com no dir res, i ningú sap què fer per ajudar-la. És qüestió de deixar passar el temps. Però mentre esperen l'esdevenidor, els habitants de la casa comencen a detectar fenòmens estranys. Per exemple, la contrada està habitada per unes llebres amb un comportament francament anòmal. Tampoc la Madeline sembla la de sempre. Alguna cosa malèfica ronda per la casa Usher, encara que Easton no s'ho vulgui creure.

T. Kingfisher, pseudònim d'Ursula Vernon, és un dels noms més rellevants del gènere fantàstic i el terror actualment. És l'autora, per exemple, de l'obra guanyadora del darrer Premi Llibreter en categoria infantil i juvenil d'altres literatures, amb la Guia màgica d'autodefensa amb galetes. En aquesta ocasió, Obscura tradueix un dels seus llibres per a públic adult que és un retelling de La caiguda de la casa Usher, d'Edgar Allan Poe, i que se situa també en el segle XIX. L'argument d'aquest Què mou els morts és realment semblant al del clàssic, però Vernon aporta una explicació científica als fets terrorífics que s'esdevenen a les dues històries. També hi aporta la seva narrativa fresca i el seu humor irònic que donen un toc molt especial a un relat molt fosc. No per fer servir un llenguatge planer i actualitzat la història és menys fosca i esgarrifosa, compta amb una bona colla d'elements inquietants que posen els pèls de punta, però també és capaç d'arrencar-te algun somriure amb la manera d'expressar-se del personatge protagonista. I no dic ell o ella, perquè volgudament durant tota la narració no s'especifica si Alex Easton és un home o una dona. Sabem que és soldat, que ve d'una nació centreeuropea, Gal·làcia, amb uns costums i uns trets lingüístics peculiars, però només en una ocasió es comenta com s'identifica el personatge. La resta l'hem d'imaginar nosaltres. L'autora tampoc se n'està de fer una reivindicació feminista encarnada sobretot en el personatge d'Eugenia Potter, una micòloga aficionada a qui no deixen formar part de la Societat de Micologia, per ser un col·lectiu només d'homes, i també pel que fa al tracte  mèdic que rebien les dones, sempre infra-diagnosticades.

No soc gens lector de terror, però sí que havia llegit el relat clàssic en el que es basa Què mou els morts. Pel que en recordo, les dues trames són molt semblants, fins i tot T. Kingfisher respecta el nom dels dos germans de l'obra de Poe. La diferència rau en l'estil, l'autora té un segell propi molt llegidor i actual, mentre que el mestre del terror era molt més barroc i detallat. Amb el pas de relat a novel·la curta, Vernon es permet tractar tota una sèrie de temes que no hi són a l'obra de Poe (per raons evidents), i dota de profunditat el seu personatge principal Alex Easton. Els elements terrorífics hi són, el joc psicològic també. Potser per deformació professional, amb les pistes que l'autora va deixant en el text em va ser fàcil intuir per on anirien els trets, aquesta explicació científica que justifica les incògnites de la història. Però haver-la anticipat no la fa més tranquil·litzadora, la veritat és que és força inquietant. El llibre conserva l'essència de la casa Usher, la respecta, i l'actualitza per fer-la atractiva pels lectors d'avui. L'obra de Poe devia generar una por mortal als seus coetanis, però els límits del terror s'han portat tan lluny que ara és apta fins i tot pels més porucs (alerta, alguna esgarrifança encara us arrencarà!). Vernon no intensifica aquest terror, el manté força a ratlla, però hi afegeix un element de mal rotllo que pot generar més incomoditat que l'original. M'està agradant el que vaig llegint de T. Kingfisher. Penso que té un estil fàcil de gaudir i molt apte per tot tipus de lector. Un altre tema és que els gèneres que toca puguin interessar més o menys, però mereix fer-se forat entre la literatura traduïda de casa nostra.

Impressió general: @@@ i mitja
Agraeixo a Obscura l'enviament de l'exemplar.