Autora: Elizabeth Strout
Editorial, any: Edicions de 1984, 2021
Títol original, idioma, any: Olive, Again , anglès, 2019
Gènere: Narrativa
Traducció: Esther Tallada
Número de pàgines: 379
Llegit en: Català

Poques coses han canviat a Crosby, a l'estat de Maine, des que vam deixar l'Olive Kitteridge refent la seva vida després de perdre el seu marit Henry. No era un matrimoni perfecte, però tants anys junts deixen una empremta inesborrable. La vella mestra jubilada continua tan esquerpa com sempre, amb la llengua ben esmolada, però no ha dit encara, ni molt menys, l'última paraula. La seva relació amb un altre vidu del poble, en Jack Kennison, sembla que avança, i això la fa sentir sorprenentment bé. Mentrestant, els veïns de Crosby també fan el seu camí. Una població envellida, amb els seus habitants d'origen humil i plens de prejudicis que s'enfronten als problemes propis de l'edat, a l'absència de familiars, a relacions que han perdut tota raó de ser, a la malaltia física i mental, al dol. I planant sempre, la figura de l'Olive, coneguda per tothom, temuda per molts i amb el comentari que probablement no volen escoltar sempre a punt. Entre estirabot i estirabot de la protagonista, el temps passa inexorable i cada cop costa més tot. Perquè a Crosby només sembla que no hi passa res, però en la quotidianitat passen les vides, i això ho és tot.

He trigat força temps a tornar al poble fictici de Crosby en el que Elizabeth Strout ambienta la xarxa veïnal de l'Olive Kitteridge, tot i que el primer llibre amb aquesta protagonista em va agradar força. Reprenem la història allà on es va quedar, amb una Olive ja gran però encara guerrera, i anirem coneixent uns quants anys més de la seva biografia i la dels seus conciutadans a través de relats independents en els que, d'una manera o altra, l'Olive sempre hi apareix. En molts d'ells n'és protagonista, en d'altres tan sols l'esmenten els protagonistes d'una altra història. L'altre denominador comú, és clar, és el poble mateix, i la seva composició sociològica. La majoria de veïns de l'Olive són d'edat avançada, venen de famílies amb pocs recursos, sovint desestructurades, que han patit pèrdues o que són producte de segons i tercers matrimonis. És una població conservadora, plena de prejudicis i d'estereotips. Strout descriu perfectament aquests estrats de la societat, té una gran capacitat de fer atractiva la quotidianitat aparentment més insulsa. A més, entrellaça bé els seus relats a través de personatges recurrents que intervenen en diverses històries. Crosby és un poble petit on tothom és coneix, és normal que els seus habitants es vagin trobant en diferents situacions i circumstàncies, i entre tots ens serveixin per abastar una bona quantitat de temes de caràcter social.

Estructuralment, Llum de febrer és molt semblant a Olive Kitteridge. Canvien les històries, i potser una mica la percepció que tenim de la protagonista. En fer-se gran, l'Olive reflexiona, es qüestiona ella mateixa i la vida que ha viscut. Pensa en com ha fet de mare, en com ha viscut els seus dos matrimonis i en què significa fer-se gran. Ella és l'estrella indiscutible, aquell personatge que es queda sempre amb tu. Està feta perquè l'estimis i la detestis a parts iguals, i l'efecte està ben aconseguit. Té moments entranyables encara que es mostri hostil amb els altres personatges. Però l'Olive té moltes lectures i també se'ns presenta com una dona insatisfeta, frustrada i infeliç, una dona que pateix i que aboca en els altres el seu dolor, sense reconèixer aquest patiment. Reclama atenció, però no sap demanar-la. Menysté els problemes dels altres plantant-los a la cara un "i jo més". I per tot això la protagonista ha arribat a fer-se'm més desagradable que en el llibre anterior. No deixa de ser una gran representació de la dona gran, soferta i callada pel que fa a ella, però expansiva pel que fa als altres. Tot això Strout ho plasma molt bé, tan bé com basteix històries humanes al voltant de temes que vol tractar, o fa passar el temps a salts sense que ens perdem cap detall important. Amb aquest segon llibre amb Olive com a protagonista, constato que m'agrada més aquesta "saga" que la de Lucy Barton. Tot i que fins i tot entre diferents sagues l'autora hi afegeix punts de connexió: aquí hi tenim un capítol dedicat a uns germans protagonistes d'un altre llibre de l'autora que encara no he llegit. Strout és sempre una bona opció de lectura. Potser no llegiré tots els seus llibres d'una tirada, però tornar-hi de tant en tant ja m'agrada.

Impressió general: @@@ i mitja