Autora: Leila Guerriero
Editorial, any: Saldonar, 2024
Títol original, idioma, any: Los suicidas del fin del mundo, castellà, 2005
Gènere: No-ficció
Traducció: Francesc Gil-Lluch
Número de pàgines: 176
Llegit en: Català

Las Heras és una petita localitat interior de la província de Santa Cruz, a la Patagònia argentina. El poble va créixer pròsper quan es va descobrir petroli a la regió. L'empresa pública YPF s'encarregava de l'explotació i donava feina a la majoria de gent, de manera directa o indirecta. Tot va canviar quan Repsol va comprar YPF i va implantar el seu model de gestió. Les dures condicions de vida en un poblet amb pocs serveis, amb escasses opcions per al jovent i castigat per una climatologia implacable, converteixen Las Heras pràcticament en un poble fantasma, en el que els seus habitants sobreviuen com poden mentre que la resta del país els gira l'esquena. Del 1997 al 1999 van patir una onada de suïcidis que es va emportar sobretot nois i noies molt joves, sense que ningú entengués per què es llevaven la vida. I el que és pitjor, sense que ningú fes res per intentar aturar-ho. Leila Guerriero visita Las Heras uns anys després per interessar-se pels joves suïcides i explica, en aquest llibre, la seva experiència.

Leila Guerriero és una periodista i escriptora argentina que viu a Buenos Aires i que s'ha fet popular escrivint no-ficció i crònica periodística. Els suïcides de la fi del món va ser la seva primera obra i també la primera que li tradueixen al català. Per escriure-la, es va desplaçar a Las Heras per investigar un cas del qual n'arribava molt poca informació a Buenos Aires, perquè el sud del país genera poc interès a la capital, més enllà d'explotar els seus recursos. Las Heras és un lloc força abandonat i per estudiar o comprar segons què, t'has de desplaçar a altres ciutats de la costa, com Comodoro o Caleta Olivia. També és un lloc perillós on molts dels seus habitants van anar-hi a petar buscant feina a les explotacions petrolieres. Guerriero busca els familiars i coneguts dels joves que es van treure la vida entre 1997 i 1999, una autèntica epidèmia que ningú no se sabia explicar. Molts dels nois i noies eren sans, no tenien motius aparents per suïcidar-se i la seva gent no sap per què ho van fer. Però en una terra de famílies desestructurades, la majoria trencades i que han de lamentar moltes pèrdues, i sense cap possibilitat de millora de cara al futur, potser no cal buscar-hi motius gaire concrets, com per exemple, quan va córrer el rumor que hi havia una secta que els impulsava a fer-ho. A base d'entrevistes, anem coneixent la vida de joves com la Mónica Banegas, la primera que es va suïcidar amb només divuit anys. Però sobretot anem coneixent una societat desolada, sense esperança, religiosa, masclista i violenta amb les dones i amb problemes d'addiccions. Una gent que sobreviu dia rere dia a la misèria, les poques oportunitats i a unes condicions climàtiques molt adverses.

Els suïcidis de Las Heras ningú els va investigar. Ningú en portava el compte i un dels pocs registres que se'n podia aconseguir era el de la funerària, perquè una de les dades que anotaven era la causa de la mort. Al nord del país se'n van tenir molt poques notícies. Amb les entrevistes de Leila Guerriero es reivindiquen aquelles morts, però també descobrim que no eren un tema tan important perquè provoqués una conscienciació social i una reacció per part de les autoritats. Van sorgir algunes iniciatives, però cap d'elles va durar gaire temps. I és que la mort és una companya fidel dels habitants d'aquella terra. Perdre un fill per suïcidi és una tragèdia, però quan un altre se t'ha mort en un accident, o l'han matat en una baralla, tot es relativitza. Els suïcides de la fi del món és un llibre de testimonis dels vius que parlen dels seus morts, però també d'ells mateixos. Un retrat d'una existència dura, ressignada, però sobretot invisible, molt allunyada de la idíl·lica visió que tenim de la Patagònia en la distància, i fins i tot els que hi hem anat. Les rutes precioses de Tierra del Fuego i els Andes no passen per llocs com Las Heras. I aquí una reflexió: cada terra té les seves cares B, allò que mai no surt a Instagram. Interessant conèixer aquesta realitat tan dura i un cas que et deixa amb el cor encongit, però molt poques respostes i encara menys ganes de trobar-les. Alguns testimonis semblen voler demostrar que també hi ha esperança, fins i tot en un lloc com Las Heras, però a mi m'han despertat més desassossec que altra cosa. No ha acabat d'atrapar-me com em pensava, tot i que, de seguida de conèixer el cas, em va cridar molt l'atenció. No sé si m'hi ha fallat una mica la traducció, també. De totes maneres, la crònica periodística és un gènere que vull explorar, potser no per llegir aquells temes de rabiosa actualitat, dels quals ja estem més que saturats, sinó per conèixer fets que han passat al nostre món i ningú ens ha explicat.

Impressió general: @@ i mitja