Autoria: Kurt Vonnegut
Editorial, any: Males Herbes, 2024
Títol original, idioma, any: Timequake, anglès, 1997
Gènere: Narrativa
Traducció: Irma Triginé
Número de pàgines: 278
Llegit en: Català

Una tarda de febrer del 2001, l'univers va patir una crisi de confiança en si mateix. Mentre es debatia si tirar endavant i decidia si s'havia de continuar expandint, de sobte va fer un salt en el temps i va tornar a l'any 1991. Tothom va tornar a la situació en què es trobava el 17 de febrer d'aquell any i va haver de recuperar aquella dècada perduda, amb l'inconvenient de no poder canviar ni una coma a allò que ja havien viscut, tant si era bo com dolent. Des d'un 1996 real, Kurt Vonnegut ens explica sobretot què va passar quan, recuperats aquests deu anys sense lliure albir, els humans van tornar a ser amos de la seva voluntat i a haver de prendre les seves pròpies decisions. I, de passada, aprofita per escriure unes memòries personals plenes d'anècdotes familiars, d'èxits, de fracassos, i de reflexions sobre l'escriptura i sobre l'art. Sempre des de l'erudició que el caracteritza i en companyia del seu escriptor de ciència ficció fictici que ja havia fet aparicions en altres obres, en Kilgore Trout.

Quan llegeixes Kurt Vonnegut se't genera un dubte: és un boig o un geni? La meva relació amb ell ha estat desigual al llarg del temps. L'última experiència va ser amb Les Galàpagos, i finalment va ser exitosa. Això em va envalentir amb aquest Salt en el temps, l'argument del qual em generava una gran curiositat. A la pràctica, m'he hagut d'adaptar al llibre, ja que m'esperava una trama complexa de ciència ficció plena de reflexions sobre el fet de no poder canviar allò que et passa, però més aviat hi he trobat unes memòries de l'autor, explicades, això sí amb una gràcia i un estils molt personals, plenes de referències literàries i amb participació de molts personatges històrics. Però aquest conjunt de records i d'experiències venen emmarcats, això sí, per una trama de ficció que fa que els límits de la realitat no estiguin clars: l'autor no els dibuixa en cap moment. El salt en el temps serveix, sobretot, per portar la humanitat a una situació en la que va "amb el pilot automàtic". No pots canviar res, doncs no cal que facis cap esforç extra, et deixes portar i prou. Fins que el temps es recupera després de deu anys d'anestèsia, i aleshores correm-hi tots. Vonnegut és un personatge més d'aquest exercici metaliterari, i encara fa servir personatges inventats com en Kilgore Trout, que de vegades li serveix també d'alter ego, per reflexionar sobre la voluntat recuperada dels humans. Val a dir que Vonnegut no tenia gaire fe en la humanitat, això és un fet contrastat.

Kurt Vonnegut va viure de petit la gran depressió, i més tard la Segona Guerra Mundial. Va morir al 2004, així que tenia una visió força completa del segle XX quan va escriure aquesta, la seva darrera novel·la. A banda de repassar la seva història familiar, de manera no cronològica, també destaca fets històrics que va viure, explicats a la seva manera. Amb la seva ironia, té un discurs crític amb els conflictes bèl·lics i en especial amb l'energia atòmica. Per exemple, a la Segona Guerra Mundial l'anomena "el segon intent de suïcidi de la humanitat". També és crític amb altres temes més personals, com ara el matrimoni, malgrat haver-se casat dos cops. I quan es posa a crear, a construir ficció, té un estil molt personal de descriure els personatges i fer-los actuar, molts cops destacant la simultaneïtat d'accions entre ells: mentre aquell personatge estava fent tal cosa, en un altre lloc, un altre personatge començava a fer-ne una altra. I si bé narrant en qualsevol registre és hàbil i enginyós, es permet moments encara més brillants, com és el cas d'una conversa entre elements químics (carboni, nitrogen, sodi..) que decideixen democràticament que l'espècie humana ha de ser exterminada. Així que responent la pregunta que em feia inicialment, Kurt Vonnegut era un escriptor esbojarrat, però sens dubte era un geni. Salt en el temps no és un llibre fàcil, és dispers i explica tal quantitat de coses que cal llegir-lo amb atenció. La part de ficció és petita comparara amb la biogràfica, però les dues es barregen sorprenentment bé. A més, combina moments hilarants amb altres de llagrimeta, té records per tothom a qui estima i crítica per tot allò que no li agrada. No és el llibre seu que més m'ha agradat, però m'ha ajudat a entendre encara més la seva manera d'expressar-se. I sobretot, m'ha fet venir ganes de continuar explorant la seva obra, perquè era tot un personatge amb una ment fascinant.

Impressió general: @@@
L'exemplar és una gentilesa de Males Herbes.