Autoria: Andreu Martín
Editorial, any: Editorial Clandestina, 2024
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 320
Llegit en: Català

Una mala temporada la pot passar qualsevol, i en Marc Olvan no està en el seu millor moment. Exerceix d'advocat de torn d'ofici, una ocupació sense pena ni glòria, i darrerament abusa una mica massa de l'alcohol. Això fa que, tot i compartir la vida amb una dona fantàstica, la relació es deteriori cada dia més. Tot canvia quan el seu amic detectiu privat Luis Pacheco el posa en contacte amb la Lídia Pedralba, una dona que té el fill en presó preventiva. El jutge Trujillo l'ha condemnat pràcticament sense escoltar-lo. La Lídia vol trobar els draps bruts del jutge per fer-li mal, i Marc Olvan és l'indicat per ficar el nas a tot arreu sense aixecar gaires sospites, a canvi d'una bona remuneració, és clar. No és el primer cop que fa feinetes per en Pacheco, però aquesta vegada les seves investigacions el faran contactar amb el crim organitzat dels baixos fons barcelonins i també amb una colla de policies de la vella escola que no són aigua clara. Per alguna estranya raó sembla que cau en gràcia tant a uns com als altres, però en uns ambients en els que tot s'acaba sabent perquè més d'un se'n va de la llengua, Olvan no sabrà mai de qui es pot refiar i de qui no.

Sempre és un plaer poder llegir Andreu Martín, el mestre de la novel·la negra en català. A Allò que només els passa als altres ens situem a l'actualitat i en aquesta Barcelona fosca que tant li agrada dibuixar, aquella Barcelona que no veiem però que ens fa por que existeixi de veritat. Tenim un protagonista que és un pocapena i a més està en hores baixes. No es pot dir que sigui aliè als baixos fons de la ciutat, però ara haurà de barrejar-se amb policies corruptes, bandes rivals de narcotraficants i dones fatals. Un còctel de molts elements habituals del gènere negre, des d'una mirada actual. O potser no tan actual, perquè el tracte que reben les dones del llibre és força denigrant, sense gaire excepció. Vull entendre que és part de l'escenari, que molts personatges són testosterònics i han de mostrar la seva virilitat denigrant les dones, tenen un punt tan desagradable que els dona versemblança. La trama és enrevessada perquè hi ha molts fronts oberts i moltes connexions entre ells que no són gens evidents. Als policies corruptes i les faccions enfrontades de famílies del crim organitzat, s'hi uneix un jutge aficionat al jazz i a altres coses, una dona voluptuosa que a sobre és l'ex del jutge i periodistes massa assabentats de tot. I cadascú jugant el seu joc, qui sap si dient la veritat, parlant massa, o potser mirant de despistar. A banda de la trama, un dels grans temes del llibre és l'alcoholisme que pateix el protagonisme i que li juga més d'una mala passada. Un retrat, un cop més, força versemblant encara que sembli exagerat.

Ens trobem davant d'un llibre fosc, desagradable, incòmode, però escrit amb un estil molt fresc i un humor sorneguer que greixa la lectura i fa fluir. Martín també deixa anar de tant en tant alguna perla d'opinió personal i referencia elements d'altres obres seves que ens ajuden a entendre que la Barcelona que ha construït és una i que hi estan passant moltes coses paral·lelament, però que es poden trobar en qualsevol moment. Sempre que el llegeixo m'agrada, el seu estil m'atrapa, i descomptant algun llibre al que no li he acabat de trobar el què, que era volgudament arriscat i diferent, en general satisfà el meu gust pel gènere negre. Aquest Allò que només els passa als altres no ha estat cap excepció, però no l'he acabat de trobar un llibre rodó. Martín juga a despistar-nos i la resolució m'ha semblat una mica precipitada, tota de cop. Si més no, a mi m'ha agafat per sorpresa i, o bé m'havia perdut moltes coses, o se'ns explica tot a raig, sense que haguem tingut prou indicis per sospitar-ho. També és cert que cap dels personatges que hi apareix ens genera la més mínima confiança i es manté la tensió per saber en quin moment s'esquerdarà tot. Potser per això, perquè no hi vaig veure una esquerda, sinó directament una comporta que s'obria sense aturador, vaig arrufar una mica el nas al tram final. Però no pas per contingut, més aviat per la manera de revelar-lo.

Marc Olvan és un personatge curiós. Té moments d'honradesa en els que pensem que és l'heroi que tota història necessita, però és més aviat un supervivent. I ja se sap que per sobreviure de vegades cal perdre una mica els escrúpols. M'ha fet pensar molt en en Saul Goodman, el protagonista de la sèrie Better Call Saul i personatge de Breaking Bad. A la catalana, això sí. Sospito que no serà l'última vegada que sapiguem coses d'ell.

Impressió general: @@@ i mitja