Autoria: Rose Macaulay
Editorial, any: Trotalibros Editorial, 2024
Títol original, idioma, any: Crewe Train, anglès, 1926
Gènere: Narrativa
Traducció: Mar Vidal
Número de pàgines: 301
Llegit en: Català

Després de perdre la seva dona, i cansat de la feina de clergue, el senyor Dobie decideix deixar-ho tot enrere i buscar una vida tranquil·la amb la seva filla Denham. Inicialment tria Mallorca, però si es busca una existència reposada lluny del tràfec de les relacions socials, no és el lloc més indicat. De manera que acaben a Andorra, un país que a principis de segle XX romania força incomunicat i aïllat. Allà construeixen la seva llar i viuen en pau, encara que mai tan en pau com ells desitjarien, ja que en Dobie no pot evitar tornar-se a casar amb una dona que ja té quatre fills. La Denham creix salvatge i lliure de tot lligam i convenció social, una mica aliena a la seva nova família. Però quan el seu pare mor d'un vessament cerebral sobtat, la família de la seva mare decideix que ja és hora que torni a Londres i rebi l'educació social que li manca. Ella tot just entra a la vintena. Tot i que la Denham s'hi esforça molt, no pot entendre les regles estrictes i carrinclones a les que la volen sotmetre. Enyora la llibertat de campar sola per on vulgui, rebutja tant com pot el contacte amb altres éssers humans que, per ella, només volen fer-li la vida impossible. Però no té escapatòria, ni enlloc més on anar. Li toca adaptar-se. Però sempre fins a cert punt.

Rose Macaulay va escriure Tren equivocat vint-i-quatre anys abans que El món, la meva selva, i és curiós, perquè la Denham podria ser la Barbary de gran, és inevitable fer la relació d'idees. Les dues protagonistes són salvatges, lliures, no encaixen gens en les normes socials de la seva època, i hi ha una part de la seva família que intenta civilitzar-les; amb escàs èxit. Però més enllà d'aquestes semblances, la Denham ja no és una nena, és una dona jove que es veu obligada a tornar a Londres amb la família de la seva mare després de perdre les seves relacions més properes. Abans però, la coneixerem també de petita, en breus estades a Mallorca i Andorra que donen força joc i ja ens indiquen les inclinacions de la nostra protagonista. Els Gresham són una família d'esnobs, molt pagats d'ells mateixos i molt convencionals. Es dediquen a les arts, tots ells escriuen, i el pare de família regenta una editorial. Aquestes ínfules d'erudició serveixen a l'autora per satiritzar el món dels intel·lectuals i el de l'alta societat, la política, la religió, fins i tot el del sector editorial londinenc, i ningú no en surt ben parat. Mentrestant, la Denham viu aliena a tot això, no ho considera res de l'altre món. Ho anomena "vida superior" i intenta adaptar-s'hi, però no per voluntat pròpia. Ella prefereix l'aire lliure, el camp, la companyia dels animals i, sobretot, evitar tant com pugui el contacte amb els humans i els compromisos socials. Però qualsevol que visqui en societat té unes obligacions i un camí marcat que no pot eludir. Assistim a com el recorrer la Denham, punt per punt, i en cada estació d'aquest tren de vida veurem com Macaulay ens despulla l'absurditat de tot plegat, com els altres protagonistes exigeixen el que s'espera d'ells, mentre que la jove rebel els demostra que res és tan important i elevat com es pensen.

Si el llibre ja escalfa motors fent una crítica molt divertida als turistes i molt especialment els britànics, omnipresents i expansius, no abaixa el ritme per anar desmuntant la rigidesa de les convencions socials angleses del període entre guerres, diferents de l'època victoriana o eduardiana,  però no tant com sembla. La Denham és un personatge que creix, que cada cop es reafirma més en les seves idees i no es deixa trepitjar tant per les dels altres. Aconsegueix posar-nos nerviosos fins i tot als lectors, fins que t'adones que potser no va tan desencaminada i allò a que donem tanta importància potser només en té en els nostres caps i en els manaments d'altres. La narració arriba a ser divertidíssima, té fases molt hilarants, i també molt reveladores. Però per a mi arriba un punt que perd una mica el ritme i gran part de la gràcia. En una de les parts finals del llibre la Denham decideix aïllar-se i deixar una temporada la residència de Londres. Llavors són els altres personatges els qui prenen la veu i la història continua des de la seva perspectiva. Formalment no suposa cap problema, però no vaig entendre que, tan avançat el llibre, es desviés la mirada d'aquesta manera. Pot ser perquè el que llavors s'explica de la Denham era més fàcil abordar-ho des d'una perspectiva més indirecta, però a mi no em va funcionar. Per la resta, és un llibre amb una ironia ben esmolada i gens dissimulada, que deixa ben allisada tota la societat londinenca, especialment la benestant i el món de la cultura. Per motius evidents, m'ha quedat una forta impressió sobre el que comenta de la crítica literària o teatral, totalment marcada per les amistats i disputes entre autors. Demolidor.

Em sap greu aquesta fase final perquè pel meu gust li resta punts, però pot ser que altres lectors no l'encaixin de la mateixa manera que jo. La part més satírica és molt aguda i interessant, i l'escriptura és en tot moment agradable i fluïda. Un bon llibre, que pot arribar a semblar-vos molt bo si no sou tan perepunyetes com jo.

Impressió general: @@@