Autoria: Scholastique Mukasonga
Editorial, any: minúscula, 2024
Títol original, idioma, any: Notre-Dame du Nil, francès, 2012
Gènere: Narrativa
Traducció: Marta Hernández
Número de pàgines: 252
Llegit en: Català

A l'institut només hi estudien noies, les que han de ser educades perquè seran futures dones de ministres i d'alts mandataris. Cal aïllar-les perquè no es poden permetre cap relliscada. A Nostra Senyora del Nil rebran l'educació que se'ls negaria a qualsevol altre lloc, per tant són unes privilegiades i ho saben. La majoria són hutus, però també hi ha una petita quota d'alumnes tutsi, que no ho tenen gens fàcil i encara són més afortunades de ser acceptades allà, tot i que no totes les alumnes les veuen com a iguals. Ruanda encara està sota la gran influència de la colonització belga que s'hi va establir després de la Primera Guerra Mundial, en gran part culpable de les desavinences actuals entre les dues ètnies autòctones majoritàries. Però Nostra Senyora del Nil viu amb aparent calma l'agitació del país, els seus objectius són uns altres i les alumnes són el més important pel cos de mestres, en gran part europeu i de parla francesa, llengua obligatòria del centre. Però les aparences de vegades amaguen realitats molt difícils.

Quan vaig descobrir aquest llibre fa uns mesos, vaig pensar que l'havia de llegir, no sé per quin motiu m'hi vaig entestar. I dit i fet, cosa encara més estranya, va ser comprar-lo i posar-me a llegir. I quin encert! He de dir d'inici que desconeixia molt els conflictes ruandesos i la divisió entre hutus i tutsis em sonava molt vagament de fa molts anys. Nostra Senyora del Nil és el retrat d'una societat ocupada permanentment per països europeus que han mercadejat amb el país i la seva gent. Però és un retrat des de l'òptica d'un petit reducte aïllat, un institut exclusiu per a alumnes, que ens permet reproduir el que viu Ruanda a una escala molt més gran. L'institut és religiós i la majoria de professors són europeus i de parla francesa (amb la petita excepció d'un mestre que fa servir una llengua estranya, previsiblement el flamenc, i que detesta haver de parlar en francès. Una incursió gens casual, trobo). Les alumnes són hutus, amb l'excepció de la Veronica i la Virginia, que són la quota tutsi i encara s'han de sentir dir que, per culpa d'elles, hi ha hutus que es quedaran sense l'excel·lent educació de l'institut. Amb un entorn tan petit en tenim prou per veure representades moltes sensibilitats dels ruandesos i dels colons, a partir de personatges estereotipats ens podem fer una idea de com pensen i actuen uns i altres. Cada capítol ens descriu situacions concretes que ajuden a entendre el país: història, economia, relacions internacionals, misèries i orgulls d'una terra que per nosaltres sembla gairebé un altre món.

Però Mukasonga no es conforma només amb descriure la realitat sociopolítica i geogràfica de Ruanda, també ens submergeix en els costums dels ruandesos: la seva gastronomia, les normes socials escrites i no escrites, els seus ideals. També les llegendes i les creences, cosa que ens porta a parlar de bruixes, de conjurs, d'esperits i de forces amb les que més val o lluitar-hi. I no s'oblida dels goril·les, un dels emblemes del país, i de la dona blanca que viu amb ells i que no deixa que els ruandesos s'hi acostin, que hem d'entendre que era la primatòloga Dian Fossey.

Scholastique Mukasonga va néixer a Ruanda i és d'ètnia tutsi. Va haver d'exiliar-se a causa de la persecució que patien els tutsis, i actualment viu a França. Coneix de primera mà el conflicte i amb aquest llibre li obre les portes al món. Nostra Senyora del Nil se centra molt en la perspectiva tutsi, però també en la dona ruandesa i africana en general. No és un llibre sobre el genocidi, però en descriu les llavors. Denuncia el colonialisme i les pràctiques d'Europa a la regió, la impunitat de la religió. Però també és un cant d'amor pel seu país, amb tots els seus defectes i misèries, amb tots els errors i complexos d'inferioritat, però amb l'orgull de poble a flor de pell. Un relat captivador, dur i desagradable de vegades, però molt revelador. M'ha agradat molt conèixer aquesta realitat, i també la manera de Mukasonga d'explicar-la, a través d'uns personatges acotats i d'escenes petites, quotidianes, que ho acaben sent tot. Una molt grata sorpresa que s'ha convertit, inesperadament, en una de les millors lectures de l'any. Plena de veritats incòmodes, de silencis eixordadors, i probablement de referències que m'he perdut pel meu desconeixement, però no per això menys impactants. Molt content d'haver-me deixat endur per un rampell!

Impressió general: @@@@