Autoria: Elisenda Solsona
Editorial, any: Males Herbes, 2019 (segona edició)
Gènere: Relats
Número de pàgines: 221
Llegit en: Català

La foto perfecta ha de sortir d'una estació d'esquí abandonada. Però bé hi deu haver un motiu perquè l'abandonessin. Podrà aguantar tota la vida al costat d'un pescador, una dona vinguda d'enlloc? Hi ha separacions doloroses, però cap com la de la Berta i la Júlia. Per més arrelat que estiguis a un lloc, hi ha motius de pes que te'n poden allunyar. El primer sopar a casa els sogres sempre costa, sobretot si no t'agrada l'àpat que t'ofereixen. La comunicació en una parella és fonamental, abans no sigui massa tard. La nostra ment és capaç de crear-nos cuirasses que ens protegeixen de la realitat, però no la fan desaparèixer. A la infància és difícil encaixar i t'has de fer veure com puguis per no ser invisible. Els vuit relats que conformen Satèl·lits tracten temes diversos i naveguen pels marges de la realitat per descriure situacions pertorbadores i angoixants. Totes elles, a més, compten amb una protagonista compartida: la lluna absent, l'astre que ens ha abandonat quan li tocaria il·luminar el cel en tota la seva plenitud.

Empès per les bones crítiques de Mammalia, la novel·la que enguany a publicat Elisenda Solsona també a Males Herbes, m'he decidit a llegir el seu recull de relats del 2019, que feia temps que corria per casa. L'experiència lectora ha estat realment satisfactòria. Els reculls solen tenir alts i baixos, però les vuit peces de Satèl·lits mantenen un molt bon nivell i són especials, cadascun a la seva manera. Les relacions afectives, familiars i amistoses hi són molt presents, però s'aborden des d'angles poc habituals, i si una cosa hi predomina són les separacions. Però tampoc en aquest aspecte l'autora es manté convencional, hi ha moltes maneres de separar-se. Realitat i imaginació hi conviuen en harmonia, i aquell entremig boirós, aquella fina línia entre somni i vigília. És feina del lector situar-se i saber en quin pla existencial es troba en cada moment. Un altre punt en comú entre diversos relats, els més llargs sí més no, és que s'expliquen entre dos fils temporals, un de present que entenem amb la visió del passat que també se'ns proporciona. I la lluna, és clar. La lluna és un element present en tots ells, amb més o menys protagonisme, però en general se'ns explica que és dia de lluna plena, però que el satèl·lit no ha sortit com s'esperava. Així es genera una sensació de trobar-se en un mateix univers, tot i que argumentalment els relats, en principi, no dialoguen.

Solsona flirteja amb el terror, sempre partint de situacions realistes. Tot i que no diria que són relats de por, sí que són inquietants i pertorbadors. Inclouen elements no realistes, tocs sobrenaturals i fets inexplicables que hem d'entomar com podem, però també demostra que, de vegades, el terror és més a prop nostre del que pensem. En algun cas, per exemple a "Balls", m'ha semblat que es disfressava d'Agota Kristof, o si més no m'hi ha fet pensar. I tot i que no l'he llegit, per les descripcions que n'he vist fer, imagino que aquesta mena d'històries són les que construeix la popularíssima escriptora argentina Mariana Enríquez. Es fa difícil destacar algun relat per sobre dels altres. Potser em quedaria amb els més llargs, com "Closques", que és molt colpidor, però els breus són bons precisament perquè són breus i se centren només en allò que volen dir. He quedat molt gratament sorprès amb aquesta lectura i veig clar que no tinc excusa per entomar Mammalia, que també m'espera a casa. Reiterar un cop més que Males Herbes està construint un planter de noves escriptores que estan canviant les normes de la literatura catalana actual i que comença a ser digne d'estudi. A les que ja he llegit hi sumo l'Elisenda Solsona, a qui haurem de seguir de prop.

Impressió general: @@@@