Autoria: Brandon Sanderson
Editorial, any: Mai Més, 2025
Títol original, idioma, any: Mistborn: The Final Empire, anglès, 2006
Gènere: Fantasia
Traducció: Marta Armengol Royo
Número de pàgines: 677
Llegit en: Català

Fa mil anys que l'Imperi Final està governat pel Senyor Suprem, un emperador immortal que res ni ningú ha estat capaç de derrocar. Qualsevol rebel·lió, qualsevol intent d'aixecar la veu per part dels skaa, no ha pogut fructificar a causa del seu domini absolut. Però ara hi ha una nova esperança. En Kelsier ha arribat a Luthadel, la capital de l'Imperi. És l'únic que va aconseguir escapar dels pous de Hathsin, li diuen "el Supervivent", i l'Imperi el tem. És un Fill de la Boira, un dels pocs que no són fills legítims de família noble, tot i que per tenir poders al·lomàntics has de tenir algun grau de parentiu amb la noblesa. Els Fills de la Boira, dominen les vuit habilitats que s'obtenen de cremar metalls, i això els confereix dots de grans guerrers. En Kelsier s'ha proposat fer caure el Senyor Suprem, cosa que sembla una autèntica bogeria. Res que sorprengui la seva colla de lladres, tots ells Rúfols, dominadors d'una única habilitat, però els millors en la seva especialitat. El Fill de la Boira té un pla que fa que la resta no vegin l'empresa com impossible. Només la veuen mortal de necessitat. Però tot i així, el segueixen. A més, compten amb una ajuda inesperada. La Vin és una noieta de carrer que pertanyia a una altra colla de lladres. Sense saber gaire com, era capaç de fer servir l'habilitat d'apaivagar. Però en Kelsier veu en ella molt més que això, i aviat demostrarà que la jove és una Filla de la Boira amb un potencial esfereïdor.

Després de L'ànima de l'emperador, Mai Més publica el primer llibre d'una de les sagues més populars de Brandon Sanderson, que en anglès es coneix com a Mistborn, i que per poc que estiguis al cas dels èxits editorials de les últimes dècades, t'ha de sonar. L'Imperi Final és tot el que m'havia imaginat d'aquest autor, justament el que em va fallar en la primera lectura. No es pot dir que compti amb un argument gaire original, però sí que té un desenvolupament amb segell propi, amb una escriptura planera i fresca, plena de diàlegs, que sap combinar molt bé els canvis de ritme de la trama, posar pausa quan cal, i aplicar tensió i molta acció quan convé. Un dels punts forts són els personatges. A banda d'en Kelsier i la Vin, la colla de lladres que vol derrocar el Senyor Suprem està formada per homes carismàtics i experts en les seves habilitats. Si ho mirem bé, tampoc no és cap innovació, però en Brisa, en Sazed i la resta són secundaris molt ben dibuixats, amb personalitats i rols molt marcats que enriqueixen la trama. A més, com que ja les han vistes de tots colors i es coneixen molt, la confiança, l'amistat que es demostren, és una autèntica lliçó, i saben fer conya fins i tot en els moments més complicats. Això, a mi, sempre em guanya.

La construcció del món és molt notable. Geogràficament, es desenvolupa majoritàriament a Luthadel, la capital de l'Imperi al planeta Scadrial. No ens donen gaires pistes més, a banda de parlar d'altres localitzacions de l'Imperi. El sistema social s'aproxima al feudalisme, hi ha una dotzena de cases nobles que viuen en una època victoriana eterna, organitzant festes i abusant de la feina dels skaa, les classes més baixes. I per damunt de tot, Kredik Shaw, que és la fortalesa del Senyor Suprem, que ostenta el poder absolut, tots els òrgans de poder, l'orde religiós dels obligadors, i el seu propi cos de seguretat, els Inquisidors. També cal destacar els dos sistemes de màgia que imperen en aquest llibre, l'Al·lomància i la Feruquímia, que s'assemblen en el fet que tots dos fan servir els metalls per aconseguir habilitats especials que afavoreixen en la lluita, però que tenen orígens diferents. Pel que n'he sentit, la creació de sistemes màgics és una de les característiques de Sanderson. Ja n'exposava un a L'ànima de l'emperador, i aquí dedica moltes pàgines a explicar el funcionament sobretot de l'Al·lomància. També inventa religions, algunes ja oblidades, però vigents en la memòria dels Guardians.

Fills de la Boira és una història que podem incloure dintre de la fantasia èpica, amb estètica medieval, màgia i gent bona lluitant contra poders malvats. Però si llegim entre línies, i tampoc no cal buscar gaire, Sanderson ens parla d'una classe noble que explota els treballadors, que se n'aprofita i que exerceix la violència contra ells. Parla d'un poder que s'ha corromput amb el temps, i de sistemes per mantenir la població anestesiada i sense capacitat de reacció, fins i tot sense màgia. El panorama de l'Imperi Final no està gaire lluny de la realitat que coneixem. També s'ocupa de l'altra cara de la moneda, en un món tan cruel i difícil pels més desfavorits, en el qual molts cops es tracta de sobreviure encara que perjudiqui els altres, l'autor ensenya el veritable poder de l'amistat i la confiança amb aquells que lluiten al teu costat. I també destaca la importància de la memòria, de conservar el llegat històric. Es pot llegir senzillament com una història fantàstica i no pensar-hi gaire, però un cop més hi ha molta reflexió en una història no realista.

La conclusió de tot plegat és que a Fills de la Boira hi he trobat el Sanderson que m'esperava i he entès per què agrada a tanta gent. L'únic que pot escapar-se una mica dels gustos generals són les descripcions dels sistemes de màgia i les lluites fent servir l'Al·lomància. Per la resta, com deia, no deixa de ser una història del bé contra el mal, però un mal que s'ha tornat així per perpetuar-se en el poder, una història dels febles que es revolten per lluitar contra la injustícia i d'uns herois que ho arrisquen tot per aquells que ja no tenen res per arriscar. Lectura àgil, absorbent, amb un estil actual, gens carregós ni solemne, que compleix les expectatives i que pot agradar a un públic ampli. Llarg, això sí, que ja és característic de les sagues de fantasia, però encara acceptable. Com he dit, és el primer d'una saga que comença a ser llarga, i de moment només està previst que en català es publiquin els tres primers. Tinc clar que continuaré llegint Fills de la Boira, tot i que aquest és força autoconclusiu, veurem com continua. Us parlaria de l'edició de Mai Més / Duna, de la traducció de Marta Armengol Royo, de la gent que hi ha darrere, però em canso jo mateix de repetir-me. Si heu de llegir Sanderson, feu el favor de fer-ho en català.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@@
L'exemplar és una gentilesa de Mai Més.