Autora: Jocelyne Saucier
Editorial, any: minúscula, 2024
Títol original, idioma, any: Il pleuvait des oiseaux, francès, 2011
Gènere: Narrativa
Traducció: Marta Hernández Pibernat
Número de pàgines: 205
Llegit en: Català

El camí per arribar fins en Boychuck no ha estat fàcil. La visitant es troba literalment perduda en un bosc al nord del Canadà, on no hi arriba el tren; no hi arriba res, ni ningú, que no tingui molta voluntat d'arribar-hi. Però ha fet tard, en Boychuck és mort, de no fa gaire. Ja era un home molt gran. Però qui l'informa no és gaire més jove que ell, en Tom i en Charlie són dos vells que, entre tots dos, gairebé sumen dos-cents anys. Viuen aïllats, cadascú en la seva cabana. A la seva manera, feliços. O, si més no, tranquils. Lamenten la pèrdua del seu amic, que resulta que era un home llegendari perquè va sobreviure als Grans Incendis del nord d'Ontario a principis del segle XX. Ja queda poca gent d'aquella època, i en Boychuck ja no en podrà ser testimoni. La visitant ha perdut una nova oportunitat de documentar aquells focs, però en aquest lloc remot hi trobarà una petita comunitat no menys sorprenent que la història de supervivents que persegueix.

Plovien ocells va ser la flamant guanyadora del Premi Llibreter 2025 en l'apartat d'Altres Literatures, juntament amb Èden d'Auður Ava Ólafsdóttir. Era un llibre i una autora de qui n'havia sentit a parlar molt bé, i eren recomanacions ben fonamentades, així que agraeixo l'oportunitat d'haver-lo pogut llegir a l'organització del premi i a minúscula. L'escenari de la novel·la és un indret remot del nord del Canadà on hi viuen tres ancians, i prop d'ells uns altres que no ho són tant. La visita de la Fotògrafa arriba tard, ja que busca l'Edward Boychuck, però resulta que va morir fa només unes setmanes. La seva presència, inicialment, no és ben rebuda, perquè en Tom i en Charlie no volen que ningú posi el nas en els seus assumptes. Aviat sabrem que l'indret no és només un lloc de retir, sinó un amagatall on tenen lloc, també, alguns negocis qüestionables. Però qui acabarà sent el ciment de la petita comunitat que allà s'aplega, és la Marie-Desneige, una altra anciana de més de vuitanta anys que n'ha passat seixanta-sis en una institució psiquiàtrica, sense que hi hagués cap motiu perquè la hi tanquessin. Les ganes de viure i de recuperar el temps perdut de la Marie-Desneige són fabuloses. Gràcies a ella, a més, poden interpretar les moltes pintures que en Boychuck va deixar al seu cobert i que permeten reconstruir la seva llegenda com a supervivent dels Grans Incendis.

Es tracta d'una lectura complexa que, al començament, descol·loca. Tot i que tenim una guia: a l'inici de cada capítol sentim la veu de l'autora que ens explica què podem trobar-hi. Els primers capítols estan narrats en primera persona per diversos personatges, de manera que tenim una perspectiva polifònica. Però després Saucier passa a la tercera persona que conservarà fins al final, tot i que el protagonisme es manté divers. Un dels temes és la comunitat, la companyonia que es forma entre els diferents habitants d'aquest indret. Però explorem, sobretot, aquells incendis que van assotar Ontario i que centren l'interès de la senyoreta Sullivan, que és el nom de la fotògrafa que els visita. Els supervivents d'aquells desastres que es van emportar moltes vides van quedar marcats per sempre, i aquesta petjada és la que busca la visitant.

Plovien ocells té moltes capes i molts nivells de profunditat. Costa situar-se, l'inici desconcerta una mica, però vas entrant en la història i té una gran capacitat d'atrapar. Vols saber què tenia d'especial l'Edward Boychuck, què amaguen en Tom i en Charlie, o altres personatges com en Bruno i l'Steve, i quina és la història de la Marie-Desneiges. Hi ha molts secrets, molts silencis, que de mica en mica s'aniran revelant. I unes relacions especials, que acompanyen i que es van forjant a mesura que avancem i els coneixem més. I tot cap a un desenllaç pel qual tots estan preparats, encara que no ens ho expliquin. És una lectura que requereix atenció si vols captar tot allò que amaga, aprofundir en els detalls, perquè en qualsevol racó hi trobes informació que val la pena conèixer. Jo puc dir que la vaig llegir en un moment de dispersió mental que em va impedir concentrar-m'hi, però, així i tot, em va semblar que tenia davant una novel·la meravellosa. Així que, si sou capaços d'esprémer-la al màxim, segur que us deixarà un record inesborrable. A mi m'ha deixat amb ganes de relectura, i de conèixer més l'autora canadenca. Els qui me n'havien parlat molt bé, no exageraven.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@@
L'exemplar me'l va fer arribar minúscula via Gremi de Llibreters.