Autora: Auður Ava Ólafsdóttir
Editorial, any: Club Editor, 2024
Títol original, idioma, any: Eden, islandès, 2022
Gènere: Narrativa
Traducció: Macià Riutort
Número de pàgines: 209
Llegit en: Català

Islàndia és un país petit, gairebé com un poble: tothom es coneix. Poc o molt, tothom coneix algú, que coneix algú altre, que sap què has fet i on has estat. Per això en Jakob pregunta a la seva filla Alba qui s'ha trobat a l'avió de tornada, és inconcebible que no hi hagués algun famós o diversos coneguts. L'Alba assisteix de tant en tant a congressos de llengües minoritàries, que sempre se celebren en llocs remots i poc accessibles. És professora de llengua i treballa per dues editorials com a correctora. Que a Islàndia són poca gent, però molts es dediquen a escriure! Però la lingüística no és l'única consciència de l'Alba. Durant el vol de tornada de l'última convenció, s'ha dedicat a calcular la seva petjada de carboni. Què pot fer per compensar-ho? Quants arbres hauria de plantar per contrarestar els seus viatges? El que s'inicia com una idea vaga, un somieig, s'acaba convertint en realitat. Decideix comprar una finca a l'altiplà i plantar-hi arbres. A Islàndia, un país en el qual no n'hi ha. L'impacte que aquesta decisió tindrà a la vida que coneix fins llavors, encara no se'l pot imaginar.

Auður Ava Ólafsdóttir fa uns anys va sorprendre el públic català amb la seva primera traducció aquí: La veritat sobre la llum. A finals de 2024, Club Editor va publicar una segona novel·la seva, Edèn, que la confirma com una veu molt interessant de la literatura europea, tot i venir d'un indret remot que de vegades oblidem, com és Islàndia. Ólafsdóttir fa servir una narrativa complexa i canviant per retratar algunes de les preocupacions actuals, una mica com Ali Smith, però sense el seu deix tan britànic.  Però això no li resta ironia. Un dels temes de fons que tracta és la idiosincràsia islandesa, retrata els seus compatriotes d'una manera una mica provinciana, però amb un afecte evident. Ningú pot riure's més dels seus i del seu país que qui se'ls estima amb bogeria. I aquí hi incloc també un tema que, per mi, és complementari a aquest: el dels refugiats que arriben i s'han d'integrar a una realitat dura com la islandesa. La consciència nacional, doncs, és important. Però ho són més la lingüística i la mediambiental. Les llengües en perill, especialment la islandesa, planen per tot el llibre. El tema va sortint, i també hi ha moltes anotacions etimològiques de la llengua, puntualitzacions sobre paraules que ha fet servir tal personatge o tal altre. Imagino que Macià Riutort deu haver suat per traduir un text que parla sovint d'ell mateix. Quina llengua tan complexa, la islandesa. I pel que fa a la consciència mediambiental, la sinopsi mateix ja ens explica que l'Alba, que, per cert, va rebre aquest nom per La casa de Bernarda Alba de Lorca, decideix plantar tants arbres com calguin per contrarestar la seva petjada de carboni. També se'n parla, de com ha canviat el paisatge, de com ara el clima és molt més temperat, allà on la resta del món ens pensem que és un bloc de gel immens enmig de l'Atlàntic. Així que, a banda de ser una obra literàriament diversa i ben construïda, Edèn també és un crit de socors, una advertència al món que a Islàndia hi perilla la identitat, la llengua i el clima.

Estructuralment, Edèn no té capítols. Està escrit a base d'entrades curtes, com un diari que l'Alba escriu en primera persona. I com a tal, els temes van saltant i fluctuant, tot i que és força lineal. En algun punt ens assabentem que l'Alba té altres motius per marxar de la ciutat i dedicar-se als seus terrenys. No s'hi insisteix gaire, i per mi era innecessari, però el tema és allà. En qualsevol cas, Ólafsdóttir té una manera d'escriure força absorbent i aconsegueix captar l'atenció quan aparca la ficció per explicar-nos coses d'Islàndia. Hi reflexiona. En aquest cas, les explicacions sobre llengua, sobre silvicultura i altres temes que l'autora vol tractar, estan molt més integrats en el text que a La veritat sobre la llum. Sempre ho dic, Islàndia té un gran poder d'atracció sobre mi, així que tot el que m'expliquin del país m'acaba interessant. Potser no resultarà tan atractiu per a tothom, però trobo que l'autora domina diversos registres i que té un estil molt propi que val la pena conèixer. No és, naturalment, un llibre amb grans girs ni amb acció, és un llibre de passar la vida, amb els seus cops i les seves alegries, i de prendre decisions que ho poden canviar tot, encara que només sigui per a una sola persona, o unes quantes. M'ha resultat agradable de llegir, com l'altre llibre, però afegeix un puntet d'interès i agilitat. Una altra autora que és molt bo que tinguem en català, i que espero que Club Editor converteixi en recurrent en el seu catàleg, perquè té força més obra publicada.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@@