Autora: Irène Némirovsky 
Editorial, any: Columna Jove, 1991
Títol original, idioma, any: Le bal, francès, 1930
Gènere: Narrativa
Traducció: Lluís Comes
Número de pàgines: 71
Llegit en: Català

Mare i filla no es porten gens bé. L'Antoinette tot just té catorze anys, però no es vol plegar al control estricte que li aplica la mare, que voldria que fos tota una senyoreta. La família Kampf fa poc que s'ha traslladat a un apartament luxós d'una bona zona de París. Són d'origen jueu alemany i no sempre han tingut aquesta posició. Però l'Alfred Kampf va fer un cop de sort a la borsa i s'han convertit en nou-rics. La necessitat de ser acceptats per l'alta societat parisenca porta la Rosine Kampf a voler organitzar un ball per mostrar tota la seva opulència, i així deixar enrere uns orígens humils i fins i tot dubtosos. L'Antoinette està entusiasmada, per fi podrà presentar-se en societat i, qui sap, potser algun noi li farà la cort.  Però la seva mare té altres plans, no pensa deixar-la participar en l'esdeveniment, ja que l'objectiu és posar els Kampf en el mapa de la burgesia de París. Hi pensa invertir molts diners i no vol que la seva filla li ho espatlli. El disgust de la jove és monumental, però no vol renunciar al ball de la seva família. Si ella no pot assistir-hi, potser no hi assistirà ningú.

Sovint sento parlar d'Irène Némirovsky amb entusiasme, i en especial d'aquest conte que té una setantena de pàgines i que fa uns anys va publicar Viena a la seva col·lecció Petits Plaers. Per això, quan vaig ensopegar amb aquesta vella edició de segona mà, de seguida vaig comprar-la. Per fi he llegit alguna de les obres de l'autora ucraïnesa, amb qui encara no m'havia estrenat. El ball és un relat que retrata una família de nou-rics en la seva màxima esplendor. La necessitat d'aparentar i de fer-se passar per qui, en realitat, no s'és, queda perfectament plasmada, molt especialment en la figura de la Rosine Kampf, que té tots els tics elitistes que ens puguem imaginar. L'Alfred pren una postura de superioritat i no presta atenció a temes secundaris com pot ser la preparació del ball o l'educació de la seva pròpia filla. I l'Antoinette és una adolescent de manual que m'ha fet pensar en la Cécil de Bon dia tristesa. La relació entre les dues dones és tibant, especialment per part de la mare, que es pren molt seriosament el seu paper de dona de l'alta societat. Némirovsky exagera tant la seva actuació que acaba desembocant en situacions hilarants i gairebé satíriques. Posa en evidència el món de les aparences i la misèria moral de qui té diners sense haver-se'ls guanyat i no sap gestionar la seva nova circumstància. De fet, l'autora castiga aquesta actitud mostrant una dona amargada i infeliç que, per contra del que es pensa, no viu millor ara que quan era més pobra.

Tot i que el context i el retrat són prou interessants, i a estones fa riure i tot, El ball no m'ha acabat d'enganxar. L'he llegit com una simple moralitat, o una lliçó que cal donar a qui estira més el braç que la màniga. Aconsegueix que la Rosine se't faci antipàtica i és fàcil aventurar que el ball no anirà bé, sobretot perquè va contra la voluntat de l'Antoinette. El sentiment de venjança de la noia és palpable, i l'exasperació i el nerviosisme de la mare creixents. M'ha semblat una història sense més ni més, amb missatge, ben narrada, però no l'he trobat tan enginyós com m'havien comentat, o no li he acabat de trobar la gràcia. Es fa curt, però pel que vol explicar encara li sobrarien pàgines. Hauré de llegir alguna altra obra de l'autora per valorar si fa per mi o no. No és que pensi que El ball té cap defecte objectivament parlant, però a mi no m'ha semblat res de l'altre món.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@