Autor: Ricard Efa
Editorial, any: Mai Més, 2025
Gènere: Ciència-ficció
Número de pàgines: 316
Llegit en: Català

Atenció, si no has llegit els primers llibre de Stella Signata, és millor que no llegeixis la sinopsi que comença aquí sota. Conté spoilers.

El rètol que precedeix aquestes línies és pràcticament obligatori, tenint en compte que La síndrome de Sol Terra és ja el tercer volum d'aquesta obra magna que és Stella Signata. Però tal com explica l'autor, la saga de sis llibres compta amb tres arcs argumentals, de manera que l'inici d'aquest tercer desconcerta. Ens havíem quedat en una mena d'olla de pressió que xiulava i expulsava vapor per totes bandes i aquí la càmera s'ha desplaçat a un escenari ben diferent. Bé, em desconcertaria, si no hagués estat avisat pel mateix Ricard Efa (en conferència pública), i per altres lectors.

Yí RI aspira a ser la nova llar de la humanitat. Un grup nombrós de colonitzadors van abandonar Sol en immenses outpost per buscar una sortida als excessos humans, i han trobat un nou sistema solar, amb l'estel Theia al centre, que sembla ideal per tornar a començar. Però si els primers temps de la terraformació van ser prou exitosos, aviat la naturalesa humana, i fins i tot posthumana, faran acte de presència per regir els destins dels diversos planetes habitables de Yí RI. Grans corporacions que manen més que el govern de la Unió, ciència, religió, poder militar, guerra. L'eterna lluita per controlar els recursos. I una estranya malaltia degenerativa que causa demència. En un sistema que la humanitat, novament, ha fet seu amb la seva cobdícia i supèrbia. Però ningú ha dit que Yí RI sigui un sistema solar deshabitat.

Els lectors són poc tolerants amb els canvis radicals en les sagues que els agraden, i si no pregunteu als fans de Cançó de Gel i Foc què en pensen de Festí de Corbs. Però l'escenari totalment diferent de La síndrome de Sol Terra no passa factura al desenvolupament de Stella Signata. No m'ho ha semblat a mi, ni tampoc a altres lectors dels quals he llegit ressenyes. Val a dir que, per a mi, com a apunt, Festí de Corbs tampoc baixa el nivell de la saga de RR Martin, només ens parla d'altres personatges que no coneixíem. I aquí tenim noms nous, trames diferents, però una construcció que t'atrapa perquè descriu un context interessantíssim. Fa uns tres-cents anys que els protagonistes van abandonar Sol, i si descomptem el viatge, fa una setantena d'anys que viuen en els planetes de Yí RI. Temps de sobres perquè apareguin conflictes entre el govern de la Unió i la gran corporació Iron Enterprises, que té la concessió per extreure un element fonamental: el demeteri. Inevitable pensar, salvant les distàncies, amb l'Espècia de Dune de Frank Herbert. L'estructura del relat sí que es conserva: un seguit de personatges tenen capítols amb el seu nom i coneixem la situació des de la seva perspectiva. Les diferents trames van convergint fins a prendre sentit. M'ha semblat percebre certa evolució en l'escriptura de Ricard Efa, la presentació dels personatges i la construcció dels seus escenaris està dotada de molt detall i d'un esforç narratiu que no recordava, en aquesta mesura, en els altres dos llibres. Apuja el nivell literari, la profunditat descriptiva, però pot ser una arma de doble tall, ja que en tots els capítols hi ha acció i hi passen fets determinants per la trama, però si espereu que vagi per feina, no sempre és el cas.

A La síndrome de Sol Terra Efa introdueix molts elements clàssics que sol tractar la ciència-ficció, com els problemes d'infertilitat, la clonació, els contactes amb espècies alienígenes i la comunicació amb elles, les corporacions que manen més que els governs o els androides. I un altre clàssic: l'al·legat antibel·licista, la denúncia de l'absurditat de les guerres. A més, té especial cura amb temes lingüístics, com ja passava als confins, a Yí RI s'hi parlen diversos dialectes, i té en compte la representació no binària entre els seus personatges. Aconsegueix construir un univers propi amb un munt d'idees que demostren el seu l'immens bagatge lector, i fa el que és més difícil en una saga, sortir-se del guió, canviar-ho tot radicalment, i aconseguir que els lectors ens arrapem al llibre com si fos l'última cosa que haguéssim de fer. Sol Terra pot funcionar perfectament com a tercera part i com a inici d'una obra independent. Què m'hi ha fallat, doncs? El recurs que menys em podia imaginar que em fallaria: l'aparició d'un personatge dels dos llibres anteriors, en principi, l'únic confirmat que hi apareix. No diré quin, però si em preguntes abans de llegir el llibre si m'importaria que hi aparegués per alguna banda, evidentment hagués dit que no gens. No hi surt fins a la meitat, i fins llavors tenir claríssim que La síndrome de Sol Terra era un llibre superior als altres dos. Però aquesta aparició, i els seus capítols envoltats d'una mística pràcticament onírica, em va expulsar de la lectura. Incomprensiblement, perquè estic convençut que altra gent ho aplaudirà amb entusiasme, però per a mi va ser un escull insuperable que, a partir de llavors, m'afectava no només en els capítols d'aquest personatge, sinó també en els dels altres.

Vol dir això que aquí acaba la meva relació amb Stella Signata? No, tinc la voluntat i la convicció de continuar llegint la saga, el quart volum ja és al forn i no trigarà a arribar. I espero que m'ajudarà a entendre el desgavell que ha ocasionat aquest personatge en la meva trajectòria lectora. Em sap greu perquè l'estava gaudint enormement. Veurem com avança, però molt malament ha d'anar perquè deixi la saga a mitges. Només per la feinada ingent de Ricard Efa i Mai Més, paga la pena tenir una mica de paciència.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@
L'exemplar és una gentilesa de Mai Més.

Si voleu llegir les ressenyes dels dos llibres anteriors: