Autora: Gian Marco Griffi
Editorial, any: La Segona Perifèria, 2025
Títol original, idioma, any: Ferrovie del Messico, italià, 2022
Gènere: Narrativa
Traducció: Pau Vidal
Número de pàgines: 651
Llegit en: Català

Som a l'any 1944, a la Itàlia ocupada pel nazisme. A Asti, un petit poblet del nord, proper a Torí, hi opera la Guàrdia Nacional Republicana Ferroviària, un cos del règim feixista que s'encarrega de vigilar tot allò que té relació amb la xarxa de trens. Potser és per això que els arriba un encàrrec ben estrany: els demanen un mapa dels ferrocarrils de Mèxic. Ningú de la Guàrdia sap per què volen el mapa, ni tampoc d'on baixen les ordres, però sembla que el necessiten amb certa urgència. L'ajudant en cap de la caserna té poques opcions per encolomar la tasca, però l'acaba confiant a en Francesco Magetti, un dels reclutes menys soca que té. En Magetti, naturalment, amb prou feines sap on para Mèxic ni per on passen els seus ferrocarrils, però no pot negar-s'hi, contravenir una ordre directa seria com desertar, així que es posa a treballar. A la biblioteca descobreix que hi ha un llibre que podria ajudar-lo, Historia poética y pintoresca de los ferrocarriles de México, però el tenen en préstec. El que sí que hi troba és la Tilde, una noia que de seguida li roba el cor. La recerca del llibre els porta a conèixer un munt de personatges singulars, amb moltes ganes d'explicar les seves històries. I si la situació no fos prou compromesa per al recluta Magetti, a més pateix un mal de queixal escruixidor.

El novembre de l'any passat, l'editor de Segona Perifèria Miquel Adam em va parlar de Ferrocarrils de Mèxic, un llibre boníssim, però molt llarg i d'un autor italià desconegut a casa nostra. La típica aposta que apunta a fracàs de vendes en un mercat català poc acostumat a les excentricitats, i que no pot competir en visibilitat ni posicionament a les llibreries. Una aposta, no obstant, que només poden fer editorials independents valentes amb una proposta literària que s'allunya de l'edició més mainstream. Segona Perifèria és una d'aquestes editorials. El seu catàleg eclèctic diversifica l'oferta disponible, i si és cert que no tots els seus llibres són per a tots els públics, sí que és un lloc on buscar refugi de tanta publicació clònica. I si insisteixo en aquest punt és perquè, precisament, Ferrocarrils de Mèxic em serveix d'exemple: quan tothom estigués recomanant aquest llibre en castellà, llavors ens lamentaríem de no tenir-lo en català. Doncs l'hem tingut abans nosaltres, i és una joia que hem de valorar. Vaig tenir l'oportunitat de ser un dels que el va llegir abans d'arribar a llibreries, i no puc estar més agraït.

Gian Marco Griffi escriu una història delirant. Però el fil conductor de la novel·la és gairebé el de menys, comparat amb el desplegament estilístic i la varietat de registres que adopta el llibre per fer-nos arribar el que vol transmetre. Amb una estructura no lineal, anem saltant d'escenari i de temps per anar construint un trencaclosques que no és difícil de seguir, i que premia el lector quan pot encaixar dues peces. Tot parteix de l'encàrrec de dibuixar un mapa ferroviari de Mèxic, sense que en coneguem els motius. Però l'ordre ve d'altes instàncies i tant el capítol on se'ns descobreix, com els objectius rere aquesta demanda, no poden ser més hilarants. La història es va construint a partir de capítols escrits en primera persona des de la perspectiva de Francesco Magetti i d'algun altre personatge, però també de llargs monòlegs de personatges secundaris, d'entrades en un diari per a la posteritat, o de declaracions davant de la policia. També d'alguns capítols que es poden considerar gairebé independents, però que aporten molta salsa al conjunt, com ara el de la fàbrica de colors o el dels suïcidis assistits. Tot plegat, una trama molt diversa i que de vegades sembla que frega l'absurd, amb alguns tocs fantàstics o no realistes, però que amaga més missatge del que sembla.

Per començar, en Cesco Magetti és l'exemple de combatent del bàndol feixista que, senzillament, s'hi ha trobat, sense combregar amb les idees del moviment. Només vol que acabi tot, però sap que no se solucionarà mai res. L'autor fa sàtira de la burocràcia, del nazisme i posa sobre la taula l'absurditat de les guerres. Al principi de manera més camuflada, però cada cop més evident, també va mostrant la lluita antifeixista clandestina. Parla de salut mental i del tracte que rebien les persones diferents en aquella època. I per últim tenim el mal de queixal persistent del protagonista, que tenint en compte com acaba, jo me'l prenc com una metàfora del feixisme.

Heu d'imaginar Ferrocarrils de Mèxic com si Gógol i Kurt Vonnegut escrivissin el guió d'una pel·lícula de Wes Anderson. Delirant, divertit, esbojarrat, amb imatges molt visuals i que generen perplexitat. És un llibre exigent, que cal llegir amb atenció, i a més és molt llarg. Té fases més denses i d'altres que no pots parar de llegir. Una obra que val molt la pena descobrir i degustar, sobretot si us agraden els reptes i que us posin a prova com a lectors. No és difícil, però sí complex, gaudir-lo i acabar-lo aporta un extra de satisfacció lectora. I no puc acabar sense destacar la monumental traducció de Pau Vidal, amb una tria meravellosa de vocabulari (especial atenció als insults) i una varietat de registres que representa molt bé la diversitat del llibre pel que fa a escriptura. Fantasia pura que amb un català tan genuí es pugui retratar tan bé una llengua tan complexa com la italiana. Així que, com veieu, tot són al·licients. He gaudit molt del llibre, m'ha sorprès i m'ha fet ballar el cap. Una molt bona obra, literatura italiana actual d'alt nivell. Una sort que el puguem llegir en català. Com deia, és un exemple perfecte de per què ens cal una xarxa d'editorials independents forta i sana. Si la perdem, també ens perdrem literatures com aquesta.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@@
L'exemplar és una gentilesa de Segona Perifèria.