Autoria: Joan Carles Ventura
Editorial, any: Crims.cat, 2023 (quarta edició, primera el 2019)
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 194
Llegit en: Català

Li diuen Fletxa, però no precisament perquè sigui el més llest de la classe. Tot i que, ben mirat, ja li va bé que l'altra gent es pensi que és per això. Es considera investigador privat especialitzat en successos nocturns perquè ha resolt un parell de casos fàcils en les llargues nits de festa de la ruta del bakalao valenciana. Res rellevant, en realitat. Fins que rep l'encàrrec de trobar una noia jove desapareguda. El fet que dos goril·les el condueixin a la força davant d'un mafiós aficionat a fer paelles, ja li fa sospitar que la cosa va de debò. Inicialment, pensa que aquell home, que es fa dir Senyor Interessat, està desesperat per trobar la seva filla perduda. Però potser la xicona no és la filla, no ho ha especificat. En qualsevol cas, els bons calerons que paga a en Fletxa com a avançament per la feina, aconsellen no fer preguntes i cenyir-se a la seva missió. Missió, per altra banda, que no té ni la més remota idea de per on començar. Sort que troba ajuda en un amic, que és policia infiltrat en l'oci nocturn valencià, i en la seva tieta Ampariues, molt aficionada a les novel·les de misteri. D'empenta no n'hi falta, però l'ofici s'ha d'aprendre! I precisament, el primer cas seriós que es dedica a investigar, té arrels molt més profundes del que sembla d'inici.

Em diuen Fletxa és el primer llibre de Joan Carles Ventura protagonitzat per Vicent Fletxa, una saga que aquest 2025 tindrà ja tercer volum. L'autor ens transporta a l'any 1988, a una València que es va fer popular a escala europea per la coneguda ruta del bakalao, un context que es presta molt a històries fosques plenes d'excessos i de delinqüència. Ventura ens parla des del futur, el seu protagonista fa una retrospectiva del seu primer cas important, quan era un jove de poc més de vint anys, principalment interessat a sortir de festa i guanyar quatre rals per poder-se-la permetre. Aquesta perspectiva li permet, per exemple, fer una comparació entre la València de l'època i l'actual, i se li endevina certa nostàlgia del passat, per bé que ara és una ciutat molt més moderna i cosmopolita. En Fletxa és un "detectiu" maldestre i inexpert que no coneix l'ofici, però totes les mancances que té les supleix amb la seva fatxenderia i, per què no dir-ho, la seva inconsciència. En Tato, el policia infiltrat a les nits valencianes, li serà de molta ajuda, especialment quan el cas, que d'inici sembla senzill, fa un tomb i fa agafar una nova dimensió a la investigació. També el personatge de l'Ampariues, la tieta, aporta una mica de seny i comicitat a l'assumpte. Val a dir que tota la història està impregnada per un sentit de l'humor canalla que t'arriba a arrencar més d'una rialla. Però el to general no desmereix una trama fosca que avança amb molt bon ritme i que compta amb un gir argumental que capgira tota la perspectiva. Ben jugat també el fet de mantenir fins al final dubtes i intrigues respecte a alguns personatges, aporten incertesa i tensió, i no deixen gens clara quina serà la resolució del cas.

Joan Carles Ventura escriu una novel·la policíaca que compleix tots els canons del gènere, però amb uns quants elements a destacar. Primerament, el protagonista és el clàssic tarambana que beu i es droga, amb un gran carisma, i que se'ns acaba posant a la butxaca, malgrat les seves ombres, perquè també demostra tenir valors i principis. Líquids, si voleu, però que encarnen certa noblesa. Això podria ser la descripció de molts protagonistes de sagues negres en la ficció, però donada la seva joventut i el seu tarannà, m'ha fet pensar molt en en Flanagan de les novel·les juvenils d'Andreu Martín i Jaume Ribera. Concretament, m'ha fet sentir com si en Flanagan hagués crescut i hagués anat una mica pel mal camí. També el context i els escenaris, les descripcions de la ruta i de la València de l'època, resulten molt interessants. Però per mi, si una cosa destaca, és la llengua. Em diuen Fletxa està escrit en valencià i la seva riquesa lèxica és molt notable. Les expressions, les maneres de relacionar-se, són genuïnes i el lector de per aquí dalt no està gaire acostumat a poder-les gaudir. I és un goig, francament, llegir un llibre ambientat en un entorn i que respecta la llengua que s'hi parla. I poso especial èmfasi en els renecs i insults. Alguns els coneixia, però d'altres no, i m'ha encantat trobar-los per escrit.

La novel·la va guanyar el VI premi memorial Agustí Vehí, que edita Crims.cat, i no sé amb quines altres competia, però el trobo molt merescut. Em diuen Fletxa té molts al·licients que conviden a la lectura, especialment si us agrada la novel·la negra, i espero haver sabut relata-vos-els bé. Si n'hagués de fer alguna crítica, potser diria que es pot esperar més dels "dolents". Però el vaig començar a llegir sense una expectativa gaire clara de què hi trobaria, i em va enganxar de seguida, i així fins al final. Tard o d'hora hauré de llegir les següents aventures d'en Fletxa, que és un bon perla i un malparlat, però que acaba caient simpàtic.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@@