Autoria: Èsquil
Editorial, any: Bernat Metge Universal, 2025
Títol original, idioma, any: Ὀρέστεια, grec, segle V aC
Gènere: Teatre
Traducció: Eloi Creus i Miquel Desclot
Número de pàgines: 227
Llegit en: Català

Aquesta no podrà ser una ressenya com les habituals, perquè els codis de la literatura grega clàssica són molt diferents dels que estic acostumat, i és la meva primera incursió en aquest món. M'estreno amb la trilogia de tragèdies d'Èsquil, l'única conservada íntegrament, gràcies a la gentilesa de la col·lecció Bernat Metge Universal, que me'n va fer arribar un exemplar. Ja m'he acostumat a entomar qualsevol repte que em proposen perquè les seves edicions i traduccions són excel·lents. Confesso que, si no fos per això, no arribaria a llibres com aquest pel meu propi peu.

Orestea es basa en la maledicció de la casa d'Atreu i està formada per tres tragèdies: Agamèmnon, Les coèfores i Les eumènides. Parteix de la tornada d'Agamèmnon, rei d'Argos, després de sortir victoriós de la guerra de Troia. Però al viatge d'anada el rei va patir la maledicció d'Àrtemis, enrabiada perquè Agamèmnon s'havia vantat de ser millor caçador que ella. L'única manera de calmar la deessa, va ser sacrificar la seva filla Ifigenia. A la tornada a Argos, la seva dona Clitemnestra, després de deu llargs anys d'espera i d'haver-se embolicat amb Egist, un parent del rei, planeja matar el seu home per haver sacrificat la filla dels dos. Orestea explica la història d'Orestes, un altre fill del matrimoni, que viurà la dicotomia moral d'haver de venjar la mort del pare, però per fer-ho haver de matar la seva pròpia mare.

Les tres tragèdies segueixen el fil d'aquesta història dramàtica fins al judici d'Orestes davant dels déus. Profà absolut pel que fa a aquesta literatura, i desconeixedor de les formes que adopta, a l'inici de la lectura em sentia completament perdut. I això que el volum compta amb un pròleg molt aclaridor de Raül Garrigasait i que, a més, inclou el mite d'Orestes, per posar en context. No vull caure en obvietats, però per mi tot ve de nou, i la posada en escena del teatre tràgic grec inclou uns quants personatges que interactuen entre ells i un cor que recita la part lírica i que actua com un personatge més, especialment quan centra la seva resposta en el corifeu, que és el guia del cor. Al principi costa acostumar-se a aquesta dinàmica, però hi vas entrant i és inevitable preguntar-se com seria veure una representació així, cosa que tampoc he tingut ocasió de fer mai. I en definitiva, la història és atractiva, com ho podria ser qualsevol drama actual, però inclou un bon dilema moral apropiat per l'època en que va ser escrita, és clar.

Reconec que li vaig acabar trobant la gràcia, però sobretot, que em falta cultura per entendre molt del que Èsquil explica, tot i les fantàstiques anotacions que inclou l'edició. Em falta cultura també per poder destacar-ne el valor, i lloar-ne les qualitats, no tinc base per fer-ho, i en aquest cas em caldria per no dir banalitats o fins i tot ofendre entesos o el mateix autor si aixequés el cap. Així que deixaré el comentari aquí, només dient que vaig aconseguir agafar el fil de la història, entendre les motivacions dels personatges i el debat que es genera entre homes i déus, per si algú està dubtant si posar-s'hi o no i li pot servir. L'experiència és positiva perquè ens hem d'atrevir a llegir de tot, encara que ens superi. M'ha fet adonar de les meves mancances, o me les ha fet evidents, que ja les coneixia, però un cop trencat el gel, ara ja mai se sap.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@
Com he dit, agraeixo l'exemplar a la Bernat Metge Universal