Autoria: Ali Smith
Editorial, any: Raig Verd, 2025
Títol original, idioma, any: Gliff, anglès, 2024
Gènere: Narrativa
Traducció: Dolors Udina
Número de pàgines: 234
Llegit en: Català

Una línia vermella pintada a terra marca el moment de marxar. La mare no hi és per feina, però en Leif acompanya Bri i Rose fins a un lloc on es puguin quedar. Qui pinta aquestes línies vermelles? Ningú ho té gaire clar, però quan apareixen ja no hi ha camí de tornada. Probablement, es viu millor sense conèixer la resposta a aquesta pregunta, perquè quan finalment se n'assabenten i intenten combatre l'home de la màquina superalímits, com l'anomenen, el seu estatus cau fins a la categoria de no-verificables, passen a la marginalitat, a quedar fora del sistema. Un submon habitat per més gent de la que es pensen. Ali Smith dibuixa una realitat que no veiem gaire lluny, autoritària, excloent i gens amant de la dissidència. I uns protagonistes que malden per sobreviure i que s'aferren a les seves esperances. La llibertat en aquest món aclaparat per la vigilància constant i el no traspassar certes línies, pot prendre forma, per exemple, de cavall gris.

Explicar l'argument dels llibres d'Ali Smith no és mai fàcil. I això que Gliff és potser, d'entre els llibres que li he llegit, el que té un plantejament més literari i una trama més estructurada. De totes maneres, coneixent l'autora, no es pot esperar una novel·la canònica amb inici, nus i desenllaç. Smith construeix una altra de les seves cròniques, però aquest cop en forma de distopia propera, a l'estil Black Mirror. Mostra una societat regida per l'autoritarisme, que es manifesta a través del control social i la videovigilància constant. La llibertat d'expressió està molt limitada, qualsevol que qüestiona el poder o les normes, pot perdre els seus privilegis i caure en la marginalitat. En termes del llibre: a ser no-verificable. I això significa, a efectes pràctics, a no ser ningú, perquè no tens identitat. L'autora planteja un dilema filosòfic amb la identitat, un dels seus temes estrella: què és el que diu qui som, els nostres documents o la nostra persona? No és tan absurd com sembla a primer cop d'ull. I sense deixar temes d'identitat, també juga amb la identitat de gènere de la persona protagonista, de nom Bri. D'inici assumim que és una noia jove, però la seva identificació canvia al llarg de la novel·la, i en funció de la fase que passem.

El personatge Bri, a més, és qui narra la història. Ho fa des d'un futur no gaire llunyà en el qual ha estat reeducat i té un lloc de feina de gestió en el sistema. Recorda els temps que van ser no-verificables, i com la seva germana Rose no se separava del cavall Gliff -perquè aquest és el nom que la nena posa al cavall-, una bèstia que va comprar amb els pocs diners que en Leif els va deixar quan les va abandonar. La Rose és un altre personatge molt destacable, la veritable protagonista. Una nena amb una ment preclara, pura i aparentment aliena a les desgràcies del nostre món, que d'alguna manera m'ha fet pensar en la Florence de Primavera.

Gliff no és gaire diferent que els altres llibres de l'autora que he llegit. Està més guarnit amb la divisió social o aquesta línia vermella misteriosa que condemna a l'ostracisme, però en definitiva toca els temes que preocupen l'autora en el moment present, per la deriva que pren el nostre món. D'alguna manera ens indica cap a on estem anant. Ens adverteix, però ningú l'escoltarà. L'obra ens parla de desnonaments, de llibertat d'expressió compromesa, d'autoritarisme, de masculinitat fràgil, d'intel·ligència artificial, temes de màxima actualitat. Però tampoc descuida els seus tòpics característics, com la identitat de gènere, l'art, la llengua i la seva defensa aferrissada de les biblioteques públiques. Tot i la seva dispersió temàtica i estilística habituals, i que exigeix un alt grau d'atenció al lector, he de dir que és dels llibres que més m'han agradat d'ella. És com sempre, però alhora és diferent. M'ha costat parlar-ne, però, perquè és fàcil oblidar els detalls de la narració, perquè la importància del que explica Ali Smith sempre està en els detalls, en els temes tangencials que va traient, i no tant en la trama o els personatges, que com solc dir sempre, són només instruments per fer servir a voluntat. Tot i això, aquí tenim una certa línia argumental, no lineal, però que hi és, i un personatge com la Rose capaç de captar la nostra atenció i generar-nos interès. He llegit comentaris que diuen que Gliff aporta certa esperança. Jo no la hi sé trobar. Penso que Ali Smith és més aviat dels meus, que pensa que anem pel pedregar. Però veurem com continua aquesta història, perquè sembla que aquest fil tindrà continuïtat aquest pròxim any. El segon volum es dirà Glyph, i el llegiré també, és clar.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@@