Editorial, any: Edicions de 1984, 2025
Títol original, idioma, any: Life on the Mississipi, anglès, 1883
Gènere: No-ficció
Traducció: Marc Donat
Número de pàgines: 506
Llegit en: Català
Mark Twain és un dels grans noms de la literatura universal, i de l'estatunidenca en particular. Obres com Tom Sawyer o Les aventures de Huckleberry Finn l'avalen, i tothom, qui més qui menys, pot associar el seu nom al del riu Mississipi. El que potser ja no és tan conegut, és que aquest nom tan famós era el pseudònim de Samuel Langhorne Clemens, i que abans de fer-se escriptor la seva gran aspiració va ser convertir-se en pilot de vaixell de vapor: aquelles embarcacions icòniques que solcaven el riu més famós d'Amèrica del Nord. En aquesta obra, a cavall de la crònica, l'autobiografia i les memòries, Twain explica l'apogeu dels vapors quan ell era un infant i el prestigi que tenien els pilots. Ell va arribar a dedicar-s'hi, anava amunt i avall del riu i l'ofici l'omplia. Però després d'una topada amb un pilot malcarat ho va deixar córrer. Vint-i-un anys després, ja com a escriptor popular, torna a fer el trajecte del riu per descobrir que aquell món fantàstic que coneixia està en plena decadència. L'arribada de mitjans de transport més eficients van relegar els vells vapors a la nostàlgia.Mark Twain se'n va molt enrere per començar el relat. Parla dels primers homes blancs que van ensopegar amb el Mississipi, i com, amb el pas de moltes dècades, la seva terra fèrtil es va anar poblant. L'autor de Missouri estimava el riu i era un apassionat dels vapors. No escatima detalls per descriure'n el funcionament i la feina dels pilots. Dedica tota la primera part, la de la seva infància i primera joventut, a explicar aquell món amb coneixement de causa. Podríem dir que és un llibre de no-ficció puntejat amb elements autobiogràfics, i amb moltes anècdotes i dades que Twain explica amb gràcia. La segona part passa a ser una mena de diari de viatge en el qual l'autor intenta fer, com a viatger anònim, la mateixa ruta que feia de jove com a pilot. Descobreix que ja no hi ha tants vapors disponibles i que el paisatge ha canviat molt. S'atura a cada estació del viatge per anar narrant les diferències que hi troba i anècdotes que recorda. Un nou ordre s'ha implantat a la riba del Mississipi, hi ha noves explotacions, algunes ciutats han crescut exponencialment i, en canvi, altres han desaparegut. L'arribada del ferrocarril va condemnar el transport fluvial a la marginalitat, i els vaixells que temps enrere havien estat palaus flotants, ara combaten la decadència amb orgull, però com un símbol caduc del passat.
No cal dir que La vida al Mississipi té un protagonista clar: està inclòs en el títol. Tot en les seves més de cinc-centres pàgines gira al voltant del riu. Mark Twain en parla amb devoció i respecte. Fins i tot diria que amb tendresa, malgrat ser conscient dels seus perills. Sembla que vulgui encomanar al lector tot el seu amor. La narració és força àgil i distesa, l'humor hi treu el cap de tant en tant. Però en la voluntat de descriure tot allò que envolta el Mississipi i el viatge que fa de gran, de vegades s'allarga en temes que no són necessàriament d'interès. Per contra, també hi ha capítols fabulosos, com per exemple Una vendetta i altres coses. M'ha agradat descobrir l'autor, però si no s'hagués allargat tant, també faria el fet. Em falta ara llegir alguna obra seva de ficció, em sembla un bon narrador i amb molta imaginació, encara que també hi deu haver molt d'ell mateix en els seus personatges. Menció especial a l'edició d'Edicions de 1984, que està construint una col·lecció de clàssics molt interessant, amb noves traduccions i un format molt còmode de llegir. Ens donarà moltes alegries.
IMPRESSIÓ GENERAL: @@@ i mitja
Exemplar gentilesa d'Edicions de 1984,
5 Comentaris
He acabat de llegir el llibre de Mark Twain. Ha costat. Ara ens tocarà llegir Huckleberry Finn. Acaba de sortir-ne una traducció d'en Xavier Pàmies. Em sembla que valdrà la pena, que les dues obres faran bona parella. Trobo que a "La Vida al Mississippi" no necessàriament li sobren pàgines, però m'hagués agradat que hagués construït una coherència més gran entre les diferents històries. De vegades, sense cap avís, a mig capítol, simplement canvia de paràgraf i comença una nova anècdota, que una mica de context hagués integrat en el conjunt. Els crítics pedants diran: és que aquest llibre de Twain és com el riu mateix, amb el seu cabal, força, els aluvions, els troncs que arrossega, els meandres, les inundacions. Potser és veritat, però en el context del segle XIX un no s'espera encara l'avantguarda.
ResponEliminaEl que em sembla especial d'aquest llibre és que no és un d'aquells viatgers estrangers que van escriure la seva esperiència al Mississippi, sinó que és el llibre d'un fill del Mississippi, un que ha après a nedar al riu, que hi ha fet també la vida professional de jove, i després hi retorna amb l'utillatge del periodista i de l'escriptor. El que és fascinant -i a vegades enerva- és la capacitat fabuladora de Twain; combina el llenguatge de la objectivitat amb acumulació de dades, però narra anècdotes rocambolesques que ens el fan col·locar cap a la banda del narrador no fiable. Aquesta frontera permeable entre la realitat i la ficció ens el situa en una modernitat gairebé postmoderna, comparable a la de W.G. Sebald, que explica com a testimoni amb tota mena de detalls els viatges o investigacions, però en un moment determinat un ha d'acceptar que allà hi ha ficció.
La traducció d'en Marc Donat és fabulosa pel que fa a la fraseologia del català; segons ell mateix diu, es va proposar escriure com si Mark Twain fos català, i en aquest sentit em sembla que el text és molt reeixit. Un mèrit especial correspon a la traducció relacionada amb la navegació fluvial i els vaixells de vapor. A aquesta traducció excel·lent, a parer meu, hi ha un aspecte que es podria millorar: la representació de la parla dels personatges negres. Aquests personatges parlen simplement un dialecte de l'anglès que s'associa a la manca d'educació formal dels afroamericans del Mississippi, però no pot ser un galimaties ni tampoc donar a entendre que el personatge és curt de gambals, si l'original anglès no ho suggereix. Parlem d'un dialecte estable i coherent de l'anglès amb una forta marca d'oralitat. En la traducció de Donat, la barreja de dialectes catalans no es correspon amb l'original, i la caiguda de lletres de les arrels lèxiques de les paraules tampoc es correspon amb la manera d'escriure de Twain. Altres traductors han optat per centrar-se en un sol dialecte (el del traductor) i escriure de manera etimològicament correcta mostrant senzillament trets fonètics de la col·loquialitat.
Gràcies per aquesta resposta tan detallada. Ja he vist aquesta nova edició de Huckleberry Finn i em fa dentetes, però a llibres tan llargs també se'ls ha de trobar el moment. A mi sí que em va semblar que alguns passatges de La vida al Mississipi eren sobrers, però com tu dius, tot plegat és una mica caòtic. Si que podríem dir que a estones escriu com a raig, o deixant fluir els seus pensaments, més que amb la voluntat d'estructurar un relat, però d'aquí a dir que escriu com el riu mateix... això supera la meva capacitat d'abstracció (i de comprensió, potser).
EliminaSobre la seva capacitat fabuladora, això diuen. Ho comentaven també al Ciutat Maragda que van dedicar a aquest llibre, que per cert et recomano si no l'has escoltat. Jo me'l crec a Twian, però sí que em sembla que li encanta posar més pa que formatge. Exagerar una miqueta aquí i allà, amb voluntat còmica i per la pura diversió del lector. Vaja, que em sembla un paio juganer i força de la conya, però desconec si era així ell com a persona. Ah i coincideixo que ho fa tot molt més intessant que ell narri el viatge que coneixia perfectament de jove. Així som capaços de captar la diferència entre les dues èpoques d'algú que les percep de primeríssima mà. He de dir que no soc aficionat a la literatura de viatges i a estones se'm feia pesada tanta descripció, però això no treu que valori l'esforç de l'autor per ser tan acurat com podia.
La traducció de l'argot o de dialectes concrets sempre és motiu de controvèrsia. Darrerament s'han traduït molts llibres que parlen d'esclaus afroamericans, o de personatges dels baixos fons, també negres. S'interpreta que parlen un argot poc instruït, amb paraules incorrectes, se'ls considera gent de molt baixa condició cultural. Al llarg del temps s'han aplicat diverses solucions, penso que la que s'accepta més ara és fer-los parlar de la manera que parlen els catalans poc instruïts, amb "paraules d'antes", o paraules d'aquestes que no són normatives però tenen una àmplia implantació popular. Això de fer servir diferents dialectes del català, especialment quan es relaciona un dialecte a personatges de nivell cultural baix, em sembla que ja no està gaire ben vist, amb molta raó.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaJo també deixaré descansar en Mark Twain abans d'intentar el Huckleberry. He de dir, però, que he llegit 2 novel·les curtes i un poema de 3000 versos intercalats amb els capítols de La Vida Al Mississippi. Principalment, perquè me'n cansava.
EliminaEstic d'acord amb el que comentes, però vull recalcar que l'original anglès de Twain, en els fragments que reprodueixen la llengua vernacular afroamericana representen un dialecte real i respectable, encara que els personatges puguin ser incultes, i l'original ha de ser la guia.
Per cert, no sé si has llegit Sebald, jo només un llibre, però em sembla molt interessant. Gràcies i a reveure!
No puc aportar gaire perquè no en sé, de traducció. Em sembla una bona traducció quan el català em sembla que s'adapta bé als personatges, a la trama i al context. N'hi ha de molt riques. Però no comparo amb el text original. Tampoc no sé prou anglès per saber si està millor o pitjor traduït, ho reconec. Així que, quan hi ha temes concrets com aquest, no sabria dir quina és la millor solució, així que confio en el que em donen.
EliminaNo he llegit Sebald, no.