Autoria: Lee Ki-ho
Editorial, any: Males Herbes, 2026
Títol original, idioma, any: 사과는 잘해요, coreà, 2009
Gènere: Narrativa
Traducció: Elia Rodríguez
Número de pàgines: 221
Llegit en: Català

Tots coneixem històries dels antics sanatoris, centres de salut mental que servien més aviat per aparcar-hi persones que se sortien de la norma o, en cas de patir alguna malaltia mental, acabaven pitjor del que estaven pel tracte que rebien. La Institució és un d'aquests centres i té una dubtosa voluntat terapèutica. De fet, els interns reben pallisses constants sense motiu aparent i un tracte abusiu i vexatori. Dos d'aquests pacients, en Jinman i en Sibong, s'acaben fent molt amics per tot el que pateixen plegats. En col·laboració amb un altre malalt, aconsegueixen fer arribar a l'exterior tot el que els fan allà dins. Quan la Institució es veu forçada a tancar, ells dos no tenen on anar i acaben a casa de la germana d'en Sibong, la Siyeon. Necessiten reinserir-se a la societat, i per això calen diners. Per guanyar-ne, se'ls acudeix que es poden dedicar a l'única cosa que saben fer després del seu pas per la Institució: demanar perdó. Es dedicaran a demanar perdó en nom d'altra gent que no sap fer-ho, a canvi de diners.

Davant d'aquesta premissa surrealista, és difícil no interessar-se per aquesta obra de l'autor coreà Lee Ki-ho. Lee ha assolit popularitat al seu país pel to humorístic dels seus llibres, ja que la majoria dels seus compatriotes que escriuen ho fan en to més punyent i solemne. Però no ens deixem enganyar, perquè tot i que pot semblar una trama delirant i esbojarrada destinada a provocar la rialla fàcil, el que aconsegueix més aviat és un riure nerviós. El que fem bé és demanar perdó amaga una crítica ferotge a les institucions mentals i a la societat egoista i individualista, i planteja una reflexió sobre la culpa i la necessitat de demanar perdó.

En Jinman és el narrador de la història i, si no m'he descomptat, el seu nom només s'esmenta un cop. Sempre va acompanyat d'en Sibong. Tots dos són persones volgudament ingènues que sembla que baixin de l'hort, però tenen alguns comportaments que denoten que saben molt bé què es fan, encara que sembli que no capten gaire les subtileses del comportament humà. Vist des dels seus ulls, Lee deixa que el lector tregui les seves pròpies conclusions sobre els altres personatges. Tots dos han patit molt a la Institució, i se'ns fa entendre que van acabar acceptant el tracte que rebien, assumint-lo com a normal, que vindria a ser un reflex de què som capaços d'empassar-nos i normalitzar com a individus i com a societat. La indolència que genera apatia i conformitat. I l'altre dubte que plana és: eren realment malalts mentals? Què havien fet per ser internats a la Institució? El seu comportament no és normatiu, però és suficient per considerar que els cal teràpia mèdica?

L'altra protagonista és la Siyeon. Viu en un barri marginal, en condicions precàries i amb un home més gran, addicte a les curses de cavalls, el que podríem descriure com una sangonera. No és una relació feliç, naturalment. Aquest individu és qui instarà en Jinman i en Sibong a demanar perdó en nom d'altra gent, perquè hi veu una oportunitat de negoci. La idea està extreta de la realitat, segons el mateix Lee Ki-ho, però se'ns planteja com una bogeria digna de Black Mirror, com una mostra de la degradació a la qual arriben els valors humans. Tenim una societat que no és capaç de disculpar-se. En comptes de treballar aquest aspecte, la solució és posar algú altre a fer la feina per tu. Un servei remunerat, evidentment. Perquè sempre hi ha algú disposat a fer negoci davant de qualsevol circumstància, per degradant que sigui.

Com a plantejament, el trobo potentíssim. És en la manera que es desenvolupa la trama on veig més problemes. El llibre és molt violent, exageradament violent. Parlem de violència física explícita, que pràcticament no té cap conseqüència. Em refereixo al fet que ningú podria aguantar físicament càstigs tan severs com s'apliquen a alguns personatges. Però aquí queda com si res, no sé si per la voluntat de demostrar que la violència no té cap conseqüència. La trama va escalant. Diguem-ne que per acceptar les disculpes, el preu que demana la persona agreujada cada cop és més gran. Ben treballat, però l'autor se centra en un únic cas i això fa que el llibre quedi una mica coix. L'explicació per arribar al punt en el qual comencen a exercir de "demanadors de perdó", és prou llarga perquè després Lee es recreï plantejant diferents situacions i personatges cada cop més mesquins. Veig com una oportunitat perduda no haver explorat altres opcions. N'hauria sortit un llibre més llarg, però també més impactant. Això no obstant, m'ho he passat bé amb la lectura. És original, planera de llegir i una mica còmica, però també posa una càrrega sobre les nostres espatlles. Desconec com la devien entomar els lectors coreans el 2009, però des d'una mirada occidental, trobo que genera una gran perplexitat. I això ho jutjo com a bo.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@ i mitja
L'exemplar és gentilesa de Males Herbes.