Autoria: Pol Estrada
Editorial, any: Edicions de la Ela Geminada , 2025
Gènere: Relats
Número de pàgines: 231
Llegit en: Català

Diuen que els nens i els borratxos no menteixen mai. Ho podem posar en dubte, però Pol Estrada s'aferra al primer col·lectiu de l'afirmació per bastir el primer conte d'aquest recull amb el qual s'estrena en el món de la literatura. Una celebració familiar, els petits de casa que fan coses que no agraden als pares, però ja se sap que la canalla és una esponja que acaba imitant allò que veu. Primera plantofada que ens enduem, una narració que semblava tendra i idíl·lica, acaba demostrant una considerable mala llet. El segueixen experiments literaris propis dels debuts, sàtires humorístiques del sistema que vivim i un compendi de contes més o menys incòmodes que ens fan llegir canviant de postura i arrufant el nas de tant en tant. Tot i servir-se, de vegades, d'elements no realistes, les misèries del món i de l'ànima humana es despleguen davant dels nostres ulls i ens impedeixen mirar cap a una altra banda, com intentem fer habitualment en el nostre dia a dia.

Edicions de la Ela Geminada estrenava col·lecció amb Els arbres no s'ho mereixen. La col·lecció Contemporània s'explica amb el propi nom, tenint en compte que l'editorial publica, sobretot, obres clàssiques i assaig filosòfic. Pol Estrada debuta amb un recull heterogeni, tant per la temàtica dels contes, com per la seva mida, però tots tenen en comú aquesta incomoditat que generen; sovint són pertorbadors. Hi ha alguns elements que apareixen en diverses històries, com la religió i el Barça, i com que alguna té tocs autobiogràfics, imagino que són temes importants i recurrents per a l'autor. També comparteixen un humor trencat i àcid que no està destinat a fer-nos riure de gust, sinó a posar-nos tensos i encara més incòmodes. Les relacions personals són imperfectes, les baixeses humanes ben profundes. Per arribar-hi, ens movem entre contes realistes i altres que freguen l'absurd i el surrealisme.

El recull comença fort amb El pipí dels grans, un conte ben trobat i amb mala bava, molt ben construït. N'hi ha d'altres de notables, com ara Faula, que és una crítica al sistema universitari i el funcionariat, amb un plantejament càustic: una professora fent classe en una aula d'alumnes morts, com si no passés res. Per si en queda dubte, la professora sap perfectament que són morts. És un bon exemple del que comentava. La situació, si t'ho pares a pensar, és còmica. Però no fa riure, més aviat inquieta i emprenya. Hi ha, com és habitual, contes més afinats que altres, però en general prefereixo els curts. Tenen un objectiu més clar i un efecte més impactant, com ara Cirurgia o Etcètera. Alguns dels més llargs no m'han convençut, precisament perquè penso que s'allarguen innecessàriament, ja perquè són repetitius, ja perquè se'n van per les branques. En general, em sol passar al revés, prefereixo els relats llargs, tot i que un bon microconte també m'agrada. Aquí hi he trobat una mica de tot, bones idees, una escriptura prou polida, però no he acabat de connectar amb l'estil àcid i cínic que molts cops fa servir Estrada. No es pot dir que no aconsegueixi l'efecte buscat: causar desassossec, incomoditat, remoure aquells pensaments intrusius que de vegades tenim i no volem deixar sortir. I no és que no m'hagi agradat cap conte, per exemple, els dos que citava primer, entre d'altres, els trobo francament bons. Però en conjunt, no han estat gaire del meu gust.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@ i mitja
L'exemplar és gentilesa d'Edicions de la Ela Geminada.