Autoria: Angela Carter
Editorial, any: Comanegra, 2023
Títol original, idioma, any: Antologia de nova creació, anglès
Gènere: Relats
Traducció: Martí Sales
Número de pàgines: 319
Llegit en: Català

No coneixia Angela Carter fins que Comanegra va publicar aquesta antologia de contes seus. Ara ja no la podré oblidar. Els Portàtils de Comanegra són antologies de contes d'autors molt reconeguts. En aquest cas, qui va fer la tria van ser els editors de la casa: Jordi Puig i Alba Cayón, i la traducció va anar a càrrec de Martí Sales, especialista en autors de narrativa tèrbola i de terror. I és que Angela Carter ens transporta a mons foscos, ja siguin propers i coneguts, a través de la seva escriptura provocadora i irreverent, ja sigui fent servir elements del folklore del terror més clàssic: vampirs, licantrops, bruixes i éssers malvats de tota mena. L'autora és especialment bona creant l'ambientació de les seves històries, moltes d'estètica gòtica, i reescriu mites i contes de fades que, en molts casos, coneixem molt bé de l'imaginari popular, però que ella reinterpreta a la seva manera, donant-los la volta, aportant una perspectiva més femenina, i amb una gran capacitat de posar els pèls de punta al lector.

La tria de contes inclou bona part dels del recull original La cambra sanguinolenta, de l'any 1979, i altres que van ser escrits entre el 1965 i el 1982. Els primers que trobem en iniciar la lectura, com La filla preciosa del botxí, són bruts, irreverents, gairebé violents pel to que gasten. Com a carta de presentació, descobrim una Carter que no té pèls a la llengua, ni manies, i que no hi ha cap tema que sigui tabú per a ella. Més endavant hi ha alguns dels contes que li van donar fama, com Els amors de la Princesa Carmesina o La cambra sanguinolenta, que podríem considerar obertament de terror, per l'estètica i perquè fan servir éssers mitològics del gènere, revisats des de la perspectiva de l'autora i amb prou girs argumentals per crear conceptes nous i un estil propi. Exemple d'això podria ser també Licantropia, un conte molt breu que reinterpreta la caputxeta vermella, i que, en certa manera, és la llavor pel següent conte que trobem, que és el que dona nom a l'antologia i que és molt més llarg, però la temàtica semblant. Per fer-se una idea de l'imaginari que crea Carter, us diré que s'emmiralla en l'obra d'Edgar Allan Poe i fins i tot el converteix en protagonista d'un dels relats: El gabinet d'Edgar Allan Poe. També cita icones del vampirisme com són Carmilla o Vlad l'Empalador, entre moltes altres referències literàries i a la lectura.

L'estil d'Angela Carter és descriptiu, detallat i una mica barroc. Els seus contes, de vegades, ho requereixen, perquè l'ambientació és part de la gràcia. I a fe que se'n surt molt bé. Són contes de contrastos, a més. És tan capaç de recargolar la llengua buscant una descripció perfecta, com de deixar-ne anar quatre de fresques sense gens de pudor. Té uns quants elements recurrents que apareixen en diversos contes, com ara els circs o els boscos profunds, i juga molt a capgirar allò que sabem, o que creiem saber. Són contes trapelles i que aconsegueixen incomodar. També esfereïdors, en alguns casos, però força originals i sorprenents. La majoria m'han semblat molt ben construïts i de molt nivell. El més llarg és La cambra sanguinolenta, d'unes setanta pàgines, i és també dels més esgarrifosos i més bons. Licantropia, per contra, és molt curt, però agafat de manera aïllada, és brillant. I l'últim, Reflexos, és potser el més complicat d'entendre, juga amb plans existencials diferents i s'escapa una mica del to de la resta de contes. L'he trobat una mica inconnex, tot i que podria dir que retira al que Haruki Murakami faria en alguns dels seus llibres uns anys després. Bon descobriment, aquesta autora. No he vist gaire per xarxes aquest volum de Portàtils, que és una col·lecció que m'encanta, però ja se sap, a la gent li costa llegir relats. A mi, si són tan bons com els d'Angela Carter, no gens.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@@