Autoria: Miriam Toews
Editorial, any: Les Hores, 2026
Títol original, idioma, any: A truce that is not peace, anglès, 2025
Gènere: Biografia
Traducció: Octavi Gil
Número de pàgines: 176
Llegit en: Català

Quan ets un escriptor de renom, els mitjans o els festivals literaris et demanen presència i discursos específics. A Miriam Toews, autora, entre altres, d'Elles parlen, el responsable d'un important esdeveniment literari a Ciutat de Mèxic li va demanar un petit escrit per respondre a una pregunta aparentment senzilla: Per què escrius? Potser seria més fàcil explicar què sents quan escrius, que t'aporta l'escriptura, o si ets dels que pateix o gaudeix escrivint. Però preguntar-li això a Miriam Toews és anar a l'arrel del seu dolor més íntim. Tota la seva vida i la seva carrera literària ha estat marcada per dos factors molt determinants: el passat familiar en una comunitat religiosa mennonita, i el suïcidi del pare primer, i de la germana dotze anys després. La seva necessitat d'escriure és indestriable de la mort de la Marj i tots els problemes de salut mental que ha patit la seva família. Però quan intenta posar-ho sobre paper per respondre a la pregunta que li han fet, sembla que la resposta no acaba d'agradar al responsable del festival, que probablement esperava una proclama optimista i lluminosa.

Una treva que no és pau comença amb una cita de Christian Wiman que va inspirar el nom del llibre, perquè escau perfectament: [...] podem tenir presents els morts sense que ens turmentin, mirar endavant sense deixar de mirar enrere, aprendre a viure amb els nostres records, les nostres famílies i nosaltres mateixos en una treva que no és pau. Miriam Toews converteix un encàrrec literari en un text autobiogràfic que explora el dolor del seu passat i tots els cops de la vida que l'han portat on és ara. La pregunta simple Per què escrius? la porta a estirar el fil enrere fins a trobar els orígens de la seva escriptura, que està lligada inevitablement a la seva germana, que li insistia que ho fes i que no deixés de fer-ho. Però va més enrere, fins a la joventut dels seus pares, quan ella era petita. En aquest cas, el passat mennonita només hi apareix en pinzellades, per bé que condiciona tots els fets posteriors, especialment per la seva mare. Es tracta d'una biografia desordenada, escrita a retalls, a petits fragments que van saltant de l'actualitat fins a qualsevol record que pugui relacionar amb l'escriptura. Aprofundeix en els moments més tràgics amb tota la nostàlgia i el sentiment de què és capaç. Així i tot, encara troba l'humor en les anècdotes, en els detalls. Un humor trencat, tragicòmic, però d'aquell que et genera una empatia molt gran. Un caliu. T'agradaria abraçar-la mentre s'explica, tot i no semblar una persona que es deixi abraçar gaire. Hi ha diversos fets colpidors durant la narració, però prefereixo no esmentar-los perquè són part de l'experiència. El text, a més, va intercalant frases d'escriptors relacionats amb l'art d'escriure, però també d'autors que es van suïcidar. Tot plegat, demostra que la relació que tenen els autors amb l'escriptura no sempre és tan idíl·lica com ens podem imaginar.

No es tracta d'una biografia lineal ni cronològica. Ni tan sols es tracta d'una biografia a l'ús, perquè se centra en aspectes concrets, però és un d'aquests textos que surten de dintre i que expliquen què ets i com has arribat fins aquí. No hi ha ficció, tot parteix de l'experiència real, però passat pel sedàs de Toews, tota la narració atresora una gran qualitat literària que fa de molt bon de llegir. Potser al principi costa agafar-li el fil, però quan entens què està fent ja no pots parar de llegir. Té una estructura en parts, per no dir-los capítols, de mida desigual, i que després de moltes reflexions, de revisitar els records i d'intentar entendre's a ella mateixa, solen acabar dient alguna cosa com "tampoc era allò el que volien els de Ciutat de Mèxic". He de reconèixer que això em feia gràcia, forma part d'aquest humor trencat que deia. No llegeixo sovint biografies perquè les vides dels autors no m'interessen tant, però a aquesta, que m'ha agradat força sobretot per la manera d'explicar-se de Toews, només li trobo una pega. Una de les parts del llibre està dedicada a la correspondència que va mantenir amb la seva germana quan era jove i se'n va anar de viatge per Europa amb un antic xicot. Aquí trenca el ritme i l'estructura tan reeixida del llibre i inclou llargues cartes descriptives de què va fent en cada moment. Sort que després reprèn el to general perquè, francament, no sé què aporta aquesta part. Per mi és sobrera. Per la resta, Miriam Toews em continua semblant una escriptora molt notable que em convenç una mica més a cada llibre que li llegeixo. Probablement perquè té un estil molt personal que pot costar al primer contacte, però que va calant amb el temps.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@ i mitja
L'exemplar és gentilesa de Les Hores.