Autoria: Meritxell Benedí Altés
Editorial, any: Més Llibres, 2026
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 215
Llegit en: Català

No hi ha cap història d'amor com la de la Mireia i en Sergi. Ella, que sempre ha estat tan independent, se sent bojament enamorada, el seu entorn se'n fan creus. Però és que la seguretat que li aporta en Sergi li fa saber que ell és casa, que pot ser la persona amb qui compartir la vida. Tot es precipita. Ja no tenen vint anys, no cal esperar si n'estan tan segurs. Primer, viure junts a ciutat. Després, anar plegats a viure en una casa de somni al poble, a un altre ritme i amb tot l'espai i el temps per conjugar un nosaltres que cap interferència pugui trencar. La decisió no ha estat de la Mireia, per a ella és molest haver de conduir fins a Barcelona cada dia per treballar i enyora els seus amics. Tampoc li fan gràcia les sortides que en Sergi té de tant en tant. Què són, retrets? Acusacions? Passa en totes les parelles això, oi? Sembla que els projectes d'arquitectura no li acaben de funcionar, però se'n sortiran plegats. Que ara toca tenir fills. Però què li ha agafat amb les granotes?

L'autora de La bassa, Meritxell Benedí, s'ha dedicat molts anys a la política i ha estat presidenta de l'Institut Català de les Dones. Aquesta dada podria ser irrellevant, si no fos perquè, quan s'ha decidit a escriure, ha construït un artefacte literari perquè serveixi de guia davant les relacions tòxiques. Podria haver escrit un assaig, però ha optat per convertir-ho en una novel·la i és tot un encert. La bassa descriu de manera molt acurada el patró evolutiu de moltes relacions. A l'inici, tot és perfecte i tothom posa la seva millor cara. Però amb el temps es van descobrint les cartes fins a concloure que no coneixes la persona que tens al costat. És una situació indesitjable, però més freqüent del que ens agrada admetre.

Però ens hem de fixar, sobretot, en la Mireia. Dona forta, periodista reconeguda, independent i amb un entorn molt sa. El que fa interessant el llibre és la psicologia de cada moment que viu. A través dels seus gestos, les seves reaccions, els seus dubtes, podem comprendre perfectament el que viuen les dones que pateixen maltractament psicològic. En Sergi anirà apujant el to dels retrets, dels insults i la seva mala cara. La reacció instintiva de tothom que no ho viu és dir "fot el camp i deixa'l". Però la Mireia ens demostra que no és tan fàcil. Primer, perquè estimes aquella persona i deixar d'estimar no és una cosa que passi de cop. Però també perquè els maltractadors són capaços de generar un gran sentiment de culpa en l'altra persona. Els fan creure que, si les coses no van bé, és per culpa seva. Com has de marxar, si penses que ets tu que estàs fent mal a l'altre? El justifiques, et qüestiones, i escapar d'aquesta espiral és molt complicat. En el llibre aquesta evolució és molt progressiva i es cuiden tots els detalls. A diferència del que passa en molts llibres escrits per homes, en els quals les dones són només comparses, aquí és en Sergi qui és un simple instrument, un estereotip destinat a anar posant elements sobre la taula per entendre l'evolució de la Mireia. En Sergi té una història al darrere que pot explicar una mica per què és així, però em sembla irrellevant: fa el paper que li toca per l'objectiu de la novel·la.

Si aquest és el tema centrar, també en trobarem uns quants de secundaris que cal destacar. El marc temporal hi juga un paper, perquè la Mireia està involucrada en alguns esdeveniments que ja són històrics. En el transcurs de la novel·la passen diversos anys, però ens situem a principi de la dècada de 2010, en plena crisi immobiliària, amb els indignats a Plaça Catalunya i en un cas d'assetjament sexual i laboral al Canal 9. La Mireia no deixa de ser una professional en un món molt masculinitzat com és el periodisme. S'encarrega d'investigar aquest cas flagrant a l'emissora valenciana, però ella mateixa experimenta micromasclismes constants en l'entorn laboral. També posa de manifest molts micromasclismes socials, en aquest cas relacionats amb la maternitat i amb la convivència.

La bassa del títol, que és una bassa real, també és un element simbòlic, com altres que hi apareixen. Aquest joc de barrejar la crua realitat amb elements recurrents que exemplifiquen sentiments de la Mireia, també és molt interessant. La bassa comença sent una cosa i n'acaba sent tota una altra. A l'inici em semblava una narració molt senzilla, sense gaires al·licients. Però aviat comences a sentir els grinyols que la Mireia encara trigarà a sentir i t'adones del plantejament. Progressivament, he anat agafant el gust per l'estil de Benedí, força picadet i sense palla innecessària, i li he anat trobant detalls força interessants. Però si alguna cosa fa recomanable el llibre és la situació que descriu a la perfecció. És un llibre que pot ajudar, que pot obrir els ulls, tant a les persones que ho pateixen, com a altres que poden no estar detectant que, molt a prop seu, es viu un infern semblant. Llegint-lo no he pogut evitar pensar en La planta carnívora d'Andrea Mayo (Flàvia Company), que descriu una evolució semblant, en aquest cas protagonitzada per dues dones. Però les conclusions a les quals es pot arribar amb tots dos llibres són les mateixes. Benedí és més pausada, no tan impactant, però penso que ha sabut fer el llibre que es proposava, amb una protagonista versemblant (potser en Sergi no ho és tant) i una escriptura agradable de llegir malgrat que el que explica ens posi en tensió creixent. Bon debut.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@@
L'exemplar és gentilesa de l'editorial Més Llibres.