Editorial, any: Petits Plaers (Viena Edicions), 2026
Títol original, idioma, any: The Blue Lenses, anglès, 1959
Gènere: Intriga
Traducció: Jordi Martín Lloret
Número de pàgines: 86
Llegit en: Català
El sentit de la vista potser no és el que els humans tenim més desenvolupat, però és el que més ens impacta quan el perdem. Per això la Marda West està disposada a passar per una complicada operació que, a més, la tindrà en recuperació amb els ulls embenats molts dies. Però és un sacrifici petit pels beneficis que li portarà. Els metges estan contents, tot ha anat com una seda. Mentre està convalescent, li ho van explicant tot i ella reconeix infermeres i facultatius per la veu. També el seu home Jim, que la visita cada dia. Quan s'acosta el dia de treure les benes, el doctor li comenta que li han posat unes lents blaves temporals perquè s'acostumi a la lluminositat i a la varietat de colors que percebrà, i que uns dies després li posaran les definitives. També l'adverteix que d'inici pot ser que no hi vegi bé del tot, però no s'ha de preocupar. Amb tantes advertències, la Marda només vol que passin els dies i tornar a veure tot el que té al voltant, sigui bé o malament. Però quan finalment arriba el dia, el que veu amb les seves lents blaves no és, ni de bon tros, el que havia esperat.Les lents blaves és un relat que Daphne du Maurier va incloure en el seu recull The Breaking Point de 1959. No es pot dir que tingui estètica gòtica, però sí que hi observem la capacitat de l'autora de generar atmosferes cada cop més opressives i despertar l'angoixa del lector. Passa gairebé íntegrament en una clínica durant la convalescència de la Marda West, la protagonista. Les fases inicials ens posen en situació i descriuen la manera com la Marda se serveix de l'oïda per suplir la manca de visió: analitza les veus, s'imagina com són les persones que li parlen i que encara no coneix. Tot plegat ens porta cap al moment que li trauran les benes i tornarà al món dels vidents. I el que passa llavors m'encantaria explicar-ho, però em va impactar tant quan ho vaig llegir que no vull espatllar l'experiència de lectura a ningú. És un exemple perfecte d'obra en la qual convé endinsar-se sense tenir cap coneixement previ, com va ser el meu cas. Una gran sort que vulgui empassar-me qualsevol llibre que porti imprès el nom de Daphne du Maurier a la coberta, sense importar-me què hi ha dins. L'autora troba a Les lents blaves una manera molt enginyosa de fer-nos reflexionar sobre com són en realitat les persones que ens envolten o, dit d'altra manera, com serien si ens mostressin la seva veritable cara.
La Marda West s'ha de sobreposar a la sorpresa que s'endú quan recupera la visió. Com que l'experiència no és gens convencional, comença a fer hipòtesis sobre la situació i intenta posar a prova metges i infermeres. Naturalment, la resta de personatges pensen que la pacient actua de manera estranya, que el seu comportament és erràtic, perquè ella no els diu què veu. Aquí trobem una d'aquelles genialitats de du Maurier: no deixar-nos clar si hi ha algú que sap què li passa a la Marda, o si la situació s'ha generat per un mal funcionament de les lents i la resta de gent no poden saber-ho. Les incògnites que fan ballar el cap i fer-nos preguntes, buscar insinuacions, indicis per trobar respostes. Però com sempre, l'autora va tres passes per davant i no hi ha manera d'atrapar-la. I és per això que l'adoro, perquè em sorprèn, perquè sempre surt per on no m'espero i em deixa saber i entendre fins allà on vol. La resta te l'has de fer tu, l'has d'imaginar. I segur que hi ha tantes interpretacions com lectors. Estic molt content de tenir l'oportunitat de descobrir l'obra de Daphne du Maurier en català, encara que sigui en comptagotes. Sempre m'assegura una bona estona de lectura amb les seves ambientacions, els seus misteris i el desconcert que sap generar fins al final. Un final, per cert, que potser era previsible, però que també és de traca. Em quedo esperant el pròxim llibre seu que recuperin. Espero que no trigui.
IMPRESSIÓ GENERAL: @@@@
0 Comentaris