Autora: Ann Bannon
Editorial, any: labutxaca, 2013
Títol original, idioma, any: Odd girl out,1957
Traductora: Núria Parés
Gènere: Romàntica
Número de pàgines: 291Traductora: Núria Parés
Gènere: Romàntica
Llegit en: Català
Tenim una noia nova al campus, la tímida i espantadissa Laura Landon. No cal dir que l'experiència universitària li ve gran, però coneix la Beth, una noia molt popular i influent, amb fama d'esperit lliure, i aconsegueix caure-li en gràcia. La Beth li obre les portes de la germandat a la que pertany i començaran a compartir habitació juntament amb l'Emmy. La gratitud i l'admiració de la Laura per la Beth són immenses, sense adonar-se'n cada cop està més lligada a la seva protectora, però no se n'adona que el que sent va una mica més enllà fins que apareix en Charlie en escena. En Charlie és fill d'uns amics dels seus pares. Surt un parell de vagades amb ell, just per adonar-se que no és en ell en qui pensa tota l'estona, sinó en la seva amiga Beth. Tot es complicarà quan la Beth i en Charlie es coneixen i comencen a mostrar-se un gran interès mutu.
La importància d'aquesta obra recau en l'època que va ser escrita. La mateixa autora ho explica en una introducció que data del 2001 i que inclou aquesta edició. Als anys 50 les relacions extramatrimonials estaven mal vistes, imperava la discreció i la dignitat. És imaginable com de complicat devia ser pels homosexuals poder fer ús dels seus sentiments, si ells mateixos estaven convençuts de fer les coses malament. En aquest llibre s'analitzen diversos aspectes de la repressió d'aquells temps, i com a document és força interessant. No puc dir el mateix de la història, ja que no és més que una novel·leta romàntica que si estigués ambientada als nostres dies no valdria res.
Amb tot, es deixa llegir i manté un interès per saber què passa en el particular triangle amorós principal, i en alguna altra història paral·lela. A mi personalment m'ha tret de polleguera la manera de parlar-se que tenen els personatges, i tampoc no està particularment ben escrit, però estic segur que en el seu temps va ser una alenada d'aire fresc per molta gent, i que a dia d'avui sorprèn perquè descobrim com es veien les coses llavors, i com han canviat en 60 anys.
Puntuació: @@
9 Comentaris
Fa dos dies que l'he llegit i penso el mateix. Em molestava bastant la forma tan poc natural dels diálegs (OH, Beth, Beth... jajaja), però sí és cert que el triangle amorós encgancha.
ResponEliminaPetons :)
Estàs llegint pulp, home, no pots ser tan exigent! :)
ResponEliminaEm crida l'atenció per que n'han fet molta propaganda. Però les dues arrobes em fan canviar d'opinió. :P
ResponEliminaNo sé perquè ,però al anar llegint l'argument i abans de veure les @ pensava aquest no li agradarà segur.^-^ hehehe. Me l'apunto pel calaix de les recomanacions. No n'havia sentit a parlar.
ResponEliminaCrec que el vaig veure a algun lloc i em va semblar que la coberta era súper antiquada :-P
ResponEliminaDarrerament l'he vist molts cops, potser tb per la portada pin-up. xò tal i com en parles, crec que de moment, no me l'apunto.
ResponEliminaDesprés de llegir la teva ressenya fa mandra apuntar-se'l. De moment, doncs, no el llegiré pas. Per cert, després de llegir l'argument he pensat com la Maria que no t'agradaria. No sembla del teu estil.
ResponEliminaA mi també em va agradar més la introducció que el llibre.
ResponEliminaSe n'està fent força difusió, però ja vaig avisar que era més per la importància de les obres en el seu temps que per la seva qualitat. Amb tot, sempre està bé llegir coses variades. Gràcies a tots vosaltres pels comentaris.
ResponEliminaInés, molta rabieta els diàlegs, les pinta a tots com una colla de ximples. L'estil de l'època i de la gent d'aquell temps, suposo.
Salvador, s'ha de ser exigent amb tot! Segur que hi ha llibres millors d'aquest gènere.
Ona, les arroves són sempre una opinió molt personal, igual que el gust de cadascú, no t'hi fixis massa.
Maria, definitivament, no és el meu estil, estava clar, oi? No tinc ni idea de si et podria agradar a tu...
Assumpta, és tan antiquada com el llibre, dels anys 50!
rits, li han donat força bombo, però no sé quina mena de públic pot valorar, a dia d'avui, aquests llibres de forma ben positiva.
Myself, efectivament, ja m'aneu coneixent. No és un llibre gens del meu estil, però com que ha caigut a les meves mans, doncs el llegeixo. Per provar no es perd res, no?
Jomateixa, això no és massa bon senyal, oi?