Autora: Agatha Christie
Editorial, any: Molino, 1983
Títol original, idioma, any: Murder on the Orient Express,1933
Traductor: E. Machado-Quevedo
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 235
Llegit en: Espanyol

El prestigiós investigador Hércules Poirot torna de Síria on ha hagut d'atendre 'alguns assumptes'. Té pensat fer parada uns dies a Istanbul, però en arribar a l'hotel té un telegrama que el convida a tornar de seguida cap a Londres, així que es veu obligat a reprendre el camí comprant un passatge a l'Orient Express. El que no s'espera és que a bord d'aquest tren es cometrà un assassinat, precisament d'un passatger que li demana protecció la nit abans de morir. El tren ha quedat aturat al mig dels Balcans a causa de la neu, i en aquest escenari Poirot acceptarà la investigació del crim, interrogarà els molt variats passatgers sospitosos i revisarà totes les proves disponibles. Amb el seu procedir característic i el seu puntet d'orgull, poques coses s'escapen al seu ull i a les seves orelles. Qui serà l'assassí de l'adinerat senyor, Ratchett i quins motius tenia per cometre el crim? Dit d'altra manera, qui ha tingut la mala sort de compartir trajecte amb en Poirot?

Es tracta d'un dels llibres més coneguts d'Agatha Christie, també perquè se'n va fer una pel·lícula prou aconseguida. Poca cosa nova es pot dir de l'estil de l'autora i de la mecànica dels seus llibres, es basen en interrogatoris i deduccions per part dels seus investigadors protagonistes, que veuen coses que ningú més és capaç de veure, i solen quedar patents perquè sempre els acompanya d'algun secundari que no hi veu tres dalt d'un burro, com el propi lector, d'altra banda. A l'Orient Express, hi ha una bona colla de sospitosos i tots semblen tenir coartada i disculpa, les pistes semblen falses i no se sap d'on surten. Però Poirot és molt Poirot.

No és pot dir que siguin un gran llibre, cap obra mestra, però és un llibret que distreu i l'argument, com el de tots els llibres de l'autora, té punts originals. Malgrat els trets diferencials, l'estil és tan similar entre llibres que acaben semblant el mateix. En aquest cas la història és embolicada fins al punt de perdre't, però Poirot sempre sap on està. Té gràcia el bo del detectiu, aquest puntet de supèrbia que demostra de tant en tant fa riure. Un de tant en tant està bé, però no en podria llegir dos de seguits, ara li toca descansar per temps indefinit.

Puntuació: @@ i mitja