Autor: Pere Calders
Editorial, any: Edicions 62, 1995 (primera edició 1979)
Gènere: Relats
Número de pàgines: 216
Llegit en: Català

Des d'un desig que desconcerta qui l'ha demanat fins a l'argumentació d'un crim esfereïdor, passant per una guerra iniciada en un terrat, un armari que amaga secrets que no es poden revelar, un arbre que creix al menjador, un conflicte amb el Pare Noel, l'explicació d'un motiu decoratiu vingut d'Amèrica o un raspall amb ànima de gos. I així fins a 31 històries narrades en primera persona, imaginatives, fresques i amb un punt d'ironia que et fa riure sempre per sota el nas. Uns contes que parteixen de la quotidianitat de l'època en que van ser escrits i de la senzillesa dels seus protagonistes, per endinsar-se en la fantasia i les situacions més estrambòtiques i inversemblants, explicades com si es tractés de la normalitat més absoluta. Tot amb una escriptura planera i volgudament pulcra  molt característica de l'autor per començar rient-se d'ell mateix, i acabar fent-nos riure a nosaltres.

El recull està separat en tres parts: La imprevista certesa, Ver, però inexplicable i L'escenari desconcertant. Cadascuna ens dóna pistes sobre el tipus de relats que podem trobar-hi. A la primera part són contes més llargs i elaborats i sobretot a la segona trobem relats molt més curts que descriuen només una escena concreta. Es llegeix molt fàcilment i la manera d'explicar les coses de Pere Calders és agradable i divertida, tot i que en alguns relats, els més llargs, m'he despistat una mica i he perdut el fil.

Em sento còmode llegint Calders perquè tinc la impressió que no busca l'erudició ni l'excel·lència literària, sinó la complicitat amb el lector, i textos massa recarregats posen distància entre qui escriu i qui llegeix. Els protagonistes de les històries, sempre homes que podrien ser el mateix autor però diferents en cada cas, sovint es dirigeixen al lector com si li estiguessin explicant els fets directament, i això m'agrada. Ironia fina, fets inexplicables i situacions que s'accepten estoicament per estranyes que siguin. Tot plegat una prosa que arriba, que enganxa i que et deixa sempre amb un mig somriure. Aquest sí és un bon llibre per combinar amb un altre i no empassar-se'l de cop com he fet jo perquè al final la repetició d'estil pot acabar saturant una mica. Alguns m'han fet perdre l'interès, però la majoria m'han deixat un bon sabor de boca.  Sóc especialment fan dels relats curts per tot el que diuen amb molt poques paraules. Gran Calders, de moment és una de les meves grans alegries literàries de l'any.

Puntuació: @@@