Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2015
Títol original, idioma, any: Kaze no uta o kike / 1973 Nen no pinboru, japonès, 1979 i 1980
Gènere: Narrativa
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 283
Llegit en: Català

Quan vaig començar aquesta nova entrega de Murakami, vaig pensar de fer dues ressenyes separades, ja que inclou les seves dues primeres novel·les curtes, fins ara no traduïdes per voluntat de l'autor, però no són ben bé independents. Les dues comparteixen protagonistes, però no trama ni escenari. Bé, un dels escenaris, el bar d'en Jay, sí que surt a les dues, i en Jay també. A 'Escolta la cançó del vent' el nostre protagonista, com sempre home, jove i solitari, passa l'estiu a la seva ciutat natal en companyia d'un peculiar subjecte a qui tothom anomena Rata. També coneix una noia que només té quatre dits en una mà i en busca una altra a qui ha de tornar un disc. I a 'Pinball 1973' el nostre jove estudiant ha tornat a Tòquio tot i que ha deixat els estudis, comparteix casa amb dues bessones sense nom que no sap d'on han sortit i és soci d'una empresa de traduccions. Mentrestant, en Rata segueix veient passar la vida al bar d'en Jay, però somia en marxar. Tot plegat, molt normal, com en Murakami ens té acostumats!

Es podria dir que aquestes dues obres primerenques són l'embrió de tot el que vindrà després. Li endevines totes les virtuts, i també els seus tics, però encara li falta una mica de cocció. Com que el protagonista no té nom, sembla que l'autor ens està explicant la seva pròpia història de manera molt versemblant, ens fa oblidar que, en realitat, la trama no té cap mena de lògica per ser real, però no obstant ens la creiem. Personatges estrafolaris, situacions, diàlegs, o simples respostes absurdes o surrealistes que els personatges encaixen amb tota normalitat. Insinuacions de sexe, no pas tan explícit com el trobarem a novel·les posteriors, i també indicis de fantasia i successos inexplicables. Com si l'autor hagués posat les cartes sobre la taula a veure si agradaven, i en veure que sí, les hagués jugat amb mestria posteriorment.

Tot té un principi, i Murakami va començar així. No és una sensació nova amb ell, però sí que de vegades sembla que va marejant la perdiu durant un bon nombre de pàgines, fins que es centra i comença la història de veritat, com si comencés a escriure sense cap idea concreta, i tot de sobte li vingués al cap, i llavors continua des d'allà sense esborrar el què ja ha escrit. Per què fer-ho? En aquestes primeres obres m'ha donat aquesta impressió. Un cop centrat, no són les seves millors històries, però estan prou bé i són distretes, amb alguns moments àlgids 100% Murakami. El llibre compta amb un pròleg del mateix autor en el que explica què el va portar a escriure i com ho va fer. M'ha resultat prou interessant, francament. El conjunt te'l mires amb estima, però està clar que no arriba a la genialitat que va assolir l'escriptor en algunes de les seves obres posteriors, que ja en són unes quantes.

Puntuació: @@@