Autora: Leonora Carrington
Editorial, any: Extinció edicions, 2020
Títol original, idioma, any: The Seventh Horse, anglès, 1937-1971
Gènere: Fantasia
Traducció: Anna Llisterri i Elisabet Ràfols-Sagués
Número de pàgines: 215
Llegit en: Català
 
Quan insisteixo que cal sortir de la zona de confort amb les lectures, en el meu cas perfectament em podria referir a aquest recull de relats de la polifacètica artista Leonora Carrington. Inspirada pel surrealisme, i amb molta afició per la natura, va portar a diverses expressions artístiques la seva creativitat desbordant. Els seus relats, escrits en primera persona, parteixen d'experiències personals en els cercles de l'alta societat en els que es movien els seus pares i acaben deformant-se fins a corbar la realitat a conveniència. Són textos breus, al·legòrics, simbòlics, en els que qualsevol esdeveniment és possible, on els personatges muten constantment i els fets més inversemblants són viscuts amb total naturalitat. Animals, forces de la natura, éssers foscos i diabòlics, tots conviuen, tots interactuen sense problema. Fora els convencionalismes! Fins i tot en l'estructura narrativa. Els contes de Carrington són deliri, són somni. I com a tals, hem d'estar preparats per deixar-nos portar per la creació d'una ment inquieta que va desafiar els cànons establerts fins llavors, si és que es poden establir cànons en el surrealisme.
 
L'obra artística de Leonora Carrington no es va centrar en l'escriptura, els relats que conformen aquest recull van ser escrits durant més de 30 anys. Com que estan exposats de manera cronològica, es pot observar la seva evolució cap a textos cada cop més enrevessats i delirants, per bé que comença fort amb 'Presentació en societat', en el que una jove convenç una hiena amiga seva (sí, sí, una hiena...) perquè la substitueixi en la seva presentació davant l'aristocràcia, cosa que li fa molta mandra fer. Amb aquest inici (i la hiena no és la part més animal del conte), ja ens podem esperar qualsevol cosa. I això és, precisament, què hi trobarem: qualsevol cosa. La preponderància d'animals xerraires, de transmutacions, de rituals, d'éssers espectrals, està a l'ordre del dia, sense que això suposi cap sorpresa pels protagonistes humans. Humans a estones, alerta. Macabres, esotèrics, onírics, però, això sí, explicats amb un bon domini del llenguatge. No són textos lligats a les cotilles de la narrativa breu convencional i això dona molt de joc a l'autora, que probablement hauria tingut problemes per escriure un relat sense cap fet paranormal o fantasiós.
 
Penjo a aquest recull l'etiqueta de 'gènere fantàstic, perquè francament no sabria quina posar-li. És surrealisme pur, hi ha crítica, hi ha ironia, però tot ben amanit amb els seus personatges estrafolaris i animals que parlen. Personalment, em costa captar el simbolisme que s'amaga rere tant deliri, més enllà de les situacions que l'autora narra a partir de les seves poques ganes de fer el paper davant de l'aristocràcia. El primer dels contes em va sobtar i em va fer pensar que em podria agradar, però després es complica i he de reconèixer que m'ha costat força, estic acostumat a lectures més planeres. En destacaria 'El setè cavall', que dona nom al recull, i 'La Jemima i el llop', que són probablement els que més m'han agradat. Més enllà, i amb moments de tot, la falta de costum m'ha fet voltar el cap fins el mareig. M'he d'atrevir més a llegir literatures alternatives i editorials que aposten fort per allò que no és convencional i ens ho porten a casa en català. Però potser no sóc aquesta mena de lector, si més no, encara.
 
Impressió general: @@