Autora: Patricia Highsmith
Editorial, any: L'Avenç, 2021
Títol original, idioma, any: Little Tales of  Misoginy, anglès, 1977
Gènere: Relats
Traducció: Alfred Sargatal 
Número de pàgines: 117
Llegit en: Català
 
17 contes, 17 dones. Aquest és el balanç d'aquest recull atípic que la Patricia Highsmith va publicar als anys 70 del segle passat. Cada text porta per títol d'un patró de comportament femení que la protagonista pertinent portarà fins l'extrem. I l'extrem sovint és la mort, d'elles o dels seus companys de viatge. Totes elles exageren el rol fins a portar-lo a l'absurd, al deliri. La coqueta, l'artista, la paridora, la puritana, la víctima, clixés que Highsmith explota amb ironia, amb crueltat i amb un humor negre capaç de fer enrojolar qualsevol. Denuncia així el tracte que reben les dones en les relacions de parella i en la societat en general, la misogínia, però ho fa girant la truita i exposant unes protagonistes molts cops desagradables, mentideres, promíscues, obsessives, fins al punt d'esgarrifar-nos, d'incomodar-nos. Poc acostumats estem a veure les coses des d'aquest prisma.

És difícil parlar d'aquests contes sense esbudellar-ne el contingut perquè són força curts. Els inicials són molt breus, de tres o quatre pàgines, i cap el final n'hi ha alguns de més llargs, tenint en compte que la llargada de tot el recull són només 117 pàgines. Highsmith no posa filtres ni es talla gens ni mica. Els seus escrits són descarnats i explícits. Retrata les seves protagonistes com se les imaginaria l'home més masclista i misogin possible. Per tant, la imatge que veiem no ens és gens agradable, genera rebuig i estranyesa. Com pot ser que una autora com aquesta pugui crear unes dones tan execrables? Com poden ser tan cruels i despietades? Doncs perquè no són reals. Són estampes que denuncien i ridiculitzen estereotips. I per fer-ho es val d'una escriptura notable i de totes les eines de provocació existents. La deriva de cada conte ens porta a situacions límit que acaben sent hilarants, d'un humor tan negre que probablement no sigui del gust de tothom, especialment si no hi veus la ironia en tot plegat. Els finals són abruptes i gairebé sempre fatals, que no deixa de ser una cirereta perfecta per aquestes trames tan esperpèntiques.

No acabo de tocar la tecla amb Highsmith. No perquè aquests relats no m'hagin agradat, en té de realment bons i tots ells et capgiren d'una manera o altra. Però segueixo sens trobar-hi les obres de suspens per les quals se la coneix. Després de Carol he volgut llegir aquest altre volum que havia editat L'Avenç perquè imaginava que era més 'canyero', i a fe de Déu que ho és! No ha estat ben bé el que esperava, però val la pena donar una oportunitat a aquests contes, si ets capaç de mirar-te'ls amb perspectiva, perquè altrament poden fastiguejar i ofendre. Trobar la crítica rere l'espectacle pirotècnic pot ser complicat, però unes històries que deixen tan malament a les dones que les protagonitzen no es poden llegir d'altra manera. No sabria destacar-ne alguns en concret perquè el nivell és manté força constant i tenen estructures semblants. Potser els que més m'han cridat l'atenció són 'La paridora' i 'La víctima', aquest últim especialment perquè retrata de manera molt crua la cultura de la violació. En tot cas, cal llegir-los amb ment oberta. Hauré d'anar a Ripley per trobar el suspens de Patricia Highsmith? Al final hauré de claudicar.

Impressió general: @@@