Autora: Alina Bronsky
Editorial, any: Editorial Les Hores, 2022
Títol original, idioma, any: Der Zopf meiner Grossmutter, alemany, 2019
Gènere: Narrativa
Traducció: Ramon Farrés
Número de pàgines: 189
Llegit en: Català
Editorial, any: Editorial Les Hores, 2022
Títol original, idioma, any: Der Zopf meiner Grossmutter, alemany, 2019
Gènere: Narrativa
Traducció: Ramon Farrés
Número de pàgines: 189
Llegit en: Català
Haver de marxar de casa per anar a refugiar-se a un altre país no és mai fàcil. El petit Max va haver de marxar de Rússia amb els seus avis, la Margo i en Txinguis, i viuen en una residència per a refugiats a Alemanya. L'àvia Margo, Margarita Ivanovna, és tota una matriarca russa, sorruda i manaire, que es vanta de tenir cura de tota la família ella sola. Segons la Margo, en Max és un nen malaltís i completament vulnerable a qualsevol perill, no creu que el nano duri gaire! Però tot i això, en Max va creixent sense gaires problemes, sota l'aclaparadora presència de la seva àvia. L'avi Txinguis és taciturn i de poques paraules, no es contraposa mai a la seva dona. Però també té cops amagats. La vida de tots ells patirà un gir quan en Txinguis s'enamora d'una veïna de la residència, la Nina, refugiada com ells, que té una filla de l'edat d'en Max. Com reaccionarà la Margo quan se n'assabenti? Si ja no era fàcil viure sota el seu mateix sostre...
Alina Bronsky va fer fortuna a casa nostra amb la meravellosa història 'L'últim amor de Baba Dúnia'. La publicació d'aquest altre volum seu de seguida va cridar la meva atenció. Un cop més, es tracta d'una història curteta en pàgines, però plena de contingut, de subtext i de personatges entranyables i molt ben construïts. L'inici ens presenta un noi assenyat i obedient que respecta els designis d'una àvia que és poc menys que un ogre. La Margo és implacable, una piconadora, i el tracta com si no valgués per a res. Però compte, que tot i arribar a ser desagradable amb el nen, el seu amor se'ns presenta inqüestionable i les seves fatxenderies tenen un punt hilarant capaç d'arrencar somriures i alguna rialla. Com podem imaginar, aquest posat tan sorrut de la Margo no és altra cosa que una màscara, una façana que amaga una pena mal curada. Les escletxes de la seva cuirassa se'ns aniran fent cada cop més evidents. El personatge de l'avi és un pol oposat, però el seu encaterinament, i les conseqüències d'aquest, faran aflorar el passat per tal d'encarar el futur. La història ens l'explica el propi Max. És tendra, entranyable i escrita d'una manera que convida a no parar de llegir, a deixar-se portar per les seves vivències petites i la seva existència una mica precària. La vida dels exiliats. Tant protagonistes com secundaris estan perfectament dibuixats i tenen mil i un matisos. Els silencis, les mitges veritats, són tan importants com allò que veiem i sabem del cert. Mica en mica, es va descabdellant la trama. En els moments culminants ja estem tan tous que voldríem abraçar a cadascun dels personatges.
Com passa de vegades després d'una primera proposta exitosa, el segon llibre que ens arriba d'una autora o autor és el de la consagració, i ha de competir no només amb l'exigència dels lectors, sinó també amb les expectatives. És el risc que corre 'La trena de la meva àvia', que el lector hi busqui una altra Baba Dúnia. I tot i que la Margo és una àvia amb un caràcter sec, amb molta empenta i personalitat, les seves històries tenen poc a veure. Cal valorar aquest llibre pel que ofereix, que és molt. Hi trobarem l'escriptura agradable de l'autora, un humor punxegut però innocent, resiliència, tendresa i una trama familiar complexa amb un passat trist i per això el to de tot plegat és una mica gris, melancòlic. Però malgrat les dificultats i les circumstàncies que es generen, aconsegueix atrapar i els personatges es guanyen, per mèrits propis, un lloc al cor. És probable que recordi aquest llibre amb un somriure, està ple d'esperança, de comprensió, de paciència, d'acceptació i de perdó. D'amor, també. Però no amaga el dolor, el patiment i la preocupació d'uns personatges pels altres. I aquesta capacitat de l'autora de generar tantes sensacions, aquesta muntanya russa d'emocions en tan poques pàgines, fa que em vingui molt de gust seguir llegint-la i conèixer més obra seva. Espero tenir-ne l'oportunitat.
Impressió general: @@@ i mitja
2 Comentaris
Rellegeixo la ressenya sobre aquet llibre, ara aquí, al blog, i m'adono del bon retrat que fas de la Margo, que no vaig gosar fer per mor de fer spòilers. En un llibre tan curt, costa trobar la manera de comentar segons què sense acabar descobrint detalls de la trama que és millor que descobreixi el lector. I mira, trobo que tu ho has sabut fer, amb això de les esquerdes i tot plegat.
ResponEliminaSí, és un personatge molt gran, la Margo. I em va agradar molt descobrir què s'escapava de les escletxes. :-)
I també tens raó en això de consagració o no amb els segons llibres. Hi ha tot d'autors que llegeixo i penso: "Com anirà amb el segon?". En aquest cas, crec que Bronsky ha passat el segon curs amb nota alta, i espero veure com va evolucionant.
Gràcies Sílvia! En les ressenyes sempre intento evitar detalls concrets de la trama, de vegades fins i tot si s'explica a la contracoberta del llibre. Si considero que són detalls que convé que la lectora descobreixi per ella mateixa, els obvio. Com m'agradaria que em passés a mi quan m'interesso per un llibre. Suposo que de vegades les meves sinopsis són una mica vagues, però prefereixo això que explicar massa. Com has vist, tant aquí com a insta parlo de la pena de la Margo, i no faig servir una altra paraula que donaria massa pistes, pel meu gust.
EliminaPer mi, la Bronsky ja està consagrada, aquesta segona novel·la que li he llegit m'ha agradat tant com la primera. Així que sí, quedem a l'espera de novetats, tant de bo Les Hores s'animi a seguir publicant-la!