Autor: Andrea Camilleri
Editorial, any: Edicions 62, 1999
Títol original, idioma, any: Un mese con Montalbano, italià, 1998
Gènere: Novel·la negra
Traducció: Pep Julià
Número de pàgines: 452
Llegit en: Català

Un home que vol encarregar que matin la seva dona perquè li posa les banyes. Un professor amb dots endevinatoris que prediu la mort d'un company. Un captaire amb molts coneixements literaris. La vident d'un circ que descobreix un assassí. I així, fins a trenta històries, una per cada dia del mes que passarem amb el comissari Montalbano, si som capaços de fer una lectura pausada i llegir només un conte cada dia. Lladres, estafadors, baralles entre bandes mafioses, amors entre clans rivals, infidelitats; escrits per a tots els gustos, de resolució més fàcil o més difícil, però tots breus i amb el denominador comú del nostre comissari preferit, el seu enginy i, com no, el seu gust pel menjar i el seu sentit de l'humor. O més aviat hauríem de parlar del sentit de l'humor d'Andrea Camilleri, perquè les situacions més hilarants es produeixen en discussions amb els personatges recurrents habituals, un fart de riure pel lector, però no ha de ser fàcil treballar amb Montalbano!

Després de les quatre primeres novel·les de l'autor em tocava llegir aquest recull de relats breus que no sabia gaire bé com estarien estructurats, perquè el gènere negre sol construir una trama amb molta ambientació i amb un misteri que cal detallar i desenvolupar, de manera que 10-20 pàgines semblen poques per fer un escrit criminal consistent. Però la solvència de Camilleri no admet cap dubte. En tots ells, que són independents, hi ha algun factor a descobrir, però no sempre és un criminal, també hi ha malentesos i anècdotes més personals del comissari. El que no hi falta mai són els tocs d'humor i els personatges habituals que completen Montalbano, com els seus companys Fazio o Augello, la seva dona Lívia o el telefonista de la comissaria Catarella, que és tan surrealista que es torna adorable. No es tracta de trames gaire elaborades, però déu n'hi do en alguns casos. El nostre protagonista tira d'enginy, de contactes i dels seus particulars estratagemes per aconseguir una confessió i posar paranys als malfactors. A més, imparteix també la seva justícia, ja que no tots els criminals pagaran amb presó o multa allò que han fet, en Montalbano pot indultar-los si considera que el seu patiment ja ha estat prou. És un goig llegir aquests contes quan ja tens tot el context de la saga, l'escenari sicilià, els costums, les maneres i tot el ventall de personatges. Però no em puc deixar de destacar la mentalitat retrògrada de la que fan gala tots els caràcters, no només en termes de masclisme i del tractament a la dona, inexistent en qualsevol posició destacada, sinó també amb altres temàtiques com l'homosexualitat. Quant de retrat social hi ha en els textos i quant de la mentalitat de l'autor, que és qui genera aquesta imatge, és un tema que prefereixo no saber. 

A banda del gran biaix de gènere, només tinc una altra cosa a criticar-li a aquest recull que, per altra banda, m'ha fet gaudir moltíssim de la lectura. La traducció al català és justa, moltes construccions no sonen gens naturals, i també li caldria una mica més de revisió per eliminar errades de picatge, especialment en els noms propis, perquè hi ha un ball d'accents important. És una edició de fa 20 anys, però es podria haver fet millor. Però com dic, m'he divertit molt amb aquestes històries, m'ho he passat molt bé i estic convençut que seguiré llegint i gaudint Camilleri, té una obra extensíssima per explorar. Ja us dic jo que és impossible fer el que suggereix el mateix autor a la nota final, no es pot llegir només un conte cada dia, a mi aquest mes amb Montalbano se m'ha fet curt, només m'ha durat 4 o 5 dies. Si us agrada l'autor i la seva manera gamberra d'entendre el treball policial, dubto que a vosaltres us duri gaire més entre les mans.

Impressió general: @@@@