Autor: Andrea Bajani
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2022
Títol original, idioma, any: Il libro delle case, italià, 2021
Gènere: Narrativa
Traducció: Anna Casassas
Número de pàgines: 283
Llegit en: Català

Hi ha maneres i maneres d'explicar una vida. La del nostre protagonista, Jo, s'explica a partir de les cases on ha viscut. Algunes són reals, amb les seves habitacions, la seva cuina i el seu lavabo. Però d'altres són més particular, més aviat cases mentals i llars imaginàries. I així, de manera desordenada, saltant en el temps, construïm un camí vital acompanyat de la Dona i la Nena, i abans del Pare, la Mare o l'Àvia. Entre Roma i Torí, passant per alguna destinació estrangera, Jo passa per moments alegres i d'altres de difícils. Nosaltres ho viurem des de fora, observant-lo per un foradet i escoltant un narrador omniscient que ens va descrivint cada casa, cada imatge que veiem, amb tot el coneixement que li dona planar per sobre de la vida de Jo. Retrats concrets associats a una casa. N'hi ha prou per formar-se una idea completa d'una vida?

La resposta a la pregunta que tanca el primer paràgraf és no. La idea d'aquest llibre és prou atractiva: explicar una vida a partir de les cases on s'ha viscut. Una vida ordinària, eh, com qualsevol altra, perquè en qualsevol família hi pot haver mala maror, violència, malaltia, ruptures i molts altres daltabaixos. Però ho fa en capítols molt curts tots titulats "Casa de...", que ens ensenyen una foto pràcticament estàtica, un moment concret de la vida de Jo, i ens posa en context. A priori, pot semblar interessant. A la pràctica, costa molts capítols situar-se una mica per començar a entendre coses. He de dir que jo, fins ben bé la meitat, estava força perdut pels salts dels anys i dels escenaris, però també per l'escriptura metafòrica i enigmàtica que fa servir Bajani, que algú dirà que és preciosa i rica, però per mi va ser un suplici. L'autor és poeta, no seré jo qui menystingui la qualitat de la seva escriptura i el seu enginy per deformar els conceptes i jugar amb les paraules, però a mi se'm va fer feixuc i em feia desconnectar de la lectura, perquè no em lliga que expliqui una realitat tan mundana com la vida de Jo amb un llenguatge tan florit, el qual has d'anar interpretant constantment. A més, a cada capítol hi ha descripcions de com és la casa en qüestió, i això significa una descripció cada tres o quatre pàgines; em resultava força pesat. Tot plegat em semblava una mica pretensiós per una ficció realista. A més, el fet d'estar narrat per una veu omniscient, de manera neutra i distanciada dels personatges, ha fet que no empatitzes gens amb Jo, no es mostren els seus sentiments i reaccions davant de tot el que li va passant, o no m'arribaven tot i el lirisme, així que no li he agafat cap mena d'estima. Per no dir que parlar en tercera persona d'algú que es diu Jo, complica la lectura.

Quan vaig conèixer l'argument d'aquest llibre de seguida vaig pensar en "El colibrí" de Sandro Veronesi. Dos autors italians, descrivint la vida d'una persona de manera desordenada, en diferents situacions vitals... Com que aquell em va agradar molt, vaig pensar que recuperaria sensacions, però no ha estat així. A "El colibrí" els capítols eren llargs i mostraven una evolució malgrat estar ambientats en moments concrets de la vida d'en Marco Carrera. Personatge que, per cert, sí que em va enamorar fins el punt de recordar el seu nom temps després. Aquí trobem una biografia fragmentària i desordenada, que sembla ser una autobiografia del propi autor, però tant si ho és com si no, no m'ha permès connectar amb el personatge. Si miro de trobar coses positives, els capítols, que per una banda m'han semblat massa breus per l'objectiu, són tan curts que sempre hi ha temps per llegir-ne un altre, cosa que agilitza molt la lectura. Realment, està bellament escrit i no em sorprèn que hagi guanyat premis o hagi estat nominat, però personalment no aconsegueixo gaudir d'alguns exercicis estilístics. Té moments colpidors, és clar, ja els esperes d'un llibre així. Però sense empatia no t'afecten igual. No hi ha ningú a qui sàpiga més greu que a mi que aquest llibre no m'hagi agradat, perquè no només el publica la meva editorial de capçalera, sinó que aquest és el Periscopi número 50 que llegeixo i realment em fa il·lusió. Però si soc honest, no puc valorar gaire bé aquest llibre, personalment no n'he gaudit. L'estructura i el plantejament són originals, està escrit amb un llenguatge molt poètic. Penso que té mèrits que a mi no em fan valorar positivament un llibre, però cadascú ha de saber què li agrada.

Impressió general: @@