Autor: Albert Sánchez Piñol
Editorial, any: La Campana, 2023
Gènere: Terror
Número de pàgines: 517
Llegit en: Català

Tot imperi arriba a la seva fi, i el romà no ha de ser cap excepció. Marc Tul·li Ciceró, fill del gran orador que tots coneixem com a Ciceró, explica a la deesa Prosèrpina com es va esdevenir la Fi del Món. Però per arribar-hi haurem de passar per la insurrecció del noble Catilina, que va voler derrocar el Senat romà, però va ser derrotat. Aquest triomf per mantenir l'status quo va donar gran prestigi a Ciceró, i quan el Marc Tul·li es pensa que també repercutirà en ell per prosperar en la seva carrera política, el seu pare li reserva una sorpresa. Li han arribat veus sobre l'aparició d'una mantícora, una bèstia mitològica que sol aparèixer just abans de la caiguda dels grans imperis. Roma no es pot sotmetre a especulacions, cal comprovar si és cert i l'encarregat de fer-ho serà en Marc. Tot i les seves protestes, no pot fer més que embarcar-se cap a Àfrica a perseguir una quimera en la que no creu. Però un cop allà descobrirà que el perill és diferent i molt més real. Sota terra hi viu tota una civilització d'éssers monstruosos i voraços que amenacen amb colonitzar la superfície. Si no se'ls atura pot ser la fi de la civilització tal i com la coneixen, tal i com la dicta Roma. Marc Tul·li, que no és precisament destre amb l'espasa, i els seus companys, hauran de ser la primera línia de contenció. Sabem que la Fi del Món ja s'ha esdevingut, perquè en Marc ho està explicant a Prosèrpina. Però com arribarem des d'aquest primer encontre a la destrucció total?

Torno a Sánchez Piñol, un dels meus autors de capçalera, amb la seva darrera novel·la publicada. I he de dir que té mèrit que el segueixi considerant així, perquè "Pregària a Prosèrpina" repeteix el patró que ja tenien les seves darreres obres de fantasia/terror. És a dir, el de la seva cèlebre "La pell freda". El context realista que tenim en aquest cas és l'antiga Roma i hi apareixen personatges històrics com Juli Cèsar, Ciceró o Pompeu. Com sempre, Sánchez Piñol retrata el període històric i hi trobem molts aclariments per entendre de què ens està parlant, però no es conforma amb descriure. Inverteix un gran esforç narratiu per exposar-nos les baixeses morals del gran imperi romà, especialment les referents als nobles del Senat, que són corruptes i no tenen cap escrúpol. Amb això, l'autor explora els seus temes preferits: el poder i la seva escassa consideració que li mereix l'ésser humà. El lema del llibre és que hi ha individus que prefereixen carregar-s'ho tot abans de canviar una mica la seva manera de ser i fer. El text té alguns trets misògins i xenòfobs, força interioritzats en la narrativa de l'autor, però aquí també fa un al·legat antiesclavista alhora que posa de manifest que, sense els esclaus, Roma no hauria estat el que va ser, ni per extensió la majoria de societats dominants humanes. Però aquesta és només una part de tot plegat, és clar. Després hi ha l'enemic, el monstre recurrent de les novel·les de Sánchez Piñol que amenaça la realitat. Però el que amenaça de veritat és la integritat moral dels qui s'hi han d'enfrontar. En aquest cas, es tracta d'un ésser antropomòrfic que es desplaça a quatre potes i que s'alimenta bàsicament de carn humana i de porc. Ve del sota terra, un univers desconegut per nosaltres, però molt més bast del que pensem. ASP ens l'apunta, però no l'acaba de descriure del tot. Els tectònics, aquests monstres subterranis, són intel·ligents i aprenen. Volen destruir la civilització, és a dir, destruir Roma. De manera que s'hauran d'enfrontar amb l'ésser humà, però sobretot amb el seu ego.

Per com he explicat les temàtiques recurrents de la bibliografia de l'autor, potser es pot pensar que no m'ha agradat. No m'entusiasma llegir el mateix llibre un cop rere l'altre, però ASP sap com fer-ho per mantenir-me ben enganxat. La veritat és que m'ho he passat molt bé llegint-lo, m'ha semblat millor llibre que "El monstre de Santa Helena" i, per descomptat, que "Fungus". L'estil de l'autor em pot. El seu humor gamberro, fatxenda, gairebé. Els seus aforismes constants trets de la màniga. La ironia. La seva poca fe en la humanitat. M'encanta, no ho puc evitar. I així com a mi em funciona molt bé, tinc la certesa que altra gent no el podrà suportar, i més pensant que sempre escriu el mateix, i amb el seu mateix estil. Aquest procedir jo li passo a molt pocs autors, i Albert Sánchez Piñol és un d'ell. Cal remarcar que qualifico aquest títol de terror, però el llibre no fa cap mena de por. Allò que explica és absolutament terrorífic, esgarrifós i frega el gore. Avisats esteu que descriu explícitament força escenes desagradables, però narrades per ell fan més riure que temor. ASP va trobar un motlle i el continua fent servir perquè li funciona. Si no heu llegit res d'ell, aquest llibre, sempre que hi connecteu, us pot encantar. Si ja el coneixeu probablement no us decebrà, però poques coses us vindran de nou. No cal dir que jo el seguiré llegint, m'assegura sempre una bona estona de lectura. És el que tenim els seus incondicionals.
 
Impressió general: @@@@