Autor: Lev Tolstoi
Editorial, any: Petits Plaers (Viena edicions), 2023
Títol original, idioma, any: Семейное счастие, rus, 1859
Gènere: Narrativa
Traducció: Arnau Barios
Número de pàgines: 188
Llegit en: Català
Editorial, any: Petits Plaers (Viena edicions), 2023
Títol original, idioma, any: Семейное счастие, rus, 1859
Gènere: Narrativa
Traducció: Arnau Barios
Número de pàgines: 188
Llegit en: Català
Les germanes Alexàndrovna acaben de perdre la mare. Passen el dol a la casa familiar, al camp, amb la seva institutriu Kàtia. En aquests moments durs, reben la visita d'un veí, en Serguei Mikhàilitx, que sempre havia tingut una flaca per la petita Mària. Però la Maixa ja no és una nena petita, és tota una dona de 17 anys, i tot i que en Serguei li dobla l'edat, entre ells s'estableix un vincle molt especial. Al principi ell, amb bon criteri, s'hi resisteix. Es veu massa gran per ella, i es vanta de no haver estimat mai. Però els dos s'han d'acabar rendint a l'evidència. Així comença una relació plena de tendresa, de respecte i de comprensió mútua, un amor autèntic que supera tots els esculls de la diferència d'edat. Però com tots els amors, va evolucionant amb el temps. Aquella flama inicial, que sembla que no s'ha d'apagar mai, dona pas a altres fases que requereixen alguns esforços extra. En Serguei i la Mària posaran a prova tot allò que han construït quan els seus interessos comencin a diferir. Quan la confiança trontolla, cal posar en valor allò que els uneix.En la meva tímida exploració de la literatura russa clàssica es va creuar aquest Petit Plaer, una de les novel·les breus més conegudes de Lev Tolstoi, que ja m'havia cridat l'atenció per algunes ressenyes molt positives. Que es publiqués en català i amb traducció d'un dels referents de la traducció del rus a casa nostra, l'Arnau Barrios, va ser l'empenta definitiva. Rere aquest títol s'amaga la història d'una relació sentimental, d'un matrimoni, que podríem gairebé representar gràficament. Si descomptem marques temporals, que poden ser més variables, la narració descriu a la perfecció allò que qualsevol de nosaltres és capaç d'identificar com les fases d'una relació, tant a nivell psicològic com de logística familiar. Començant pels dubtes inicials, l'enamorament, la convivència, la detecció dels defectes i tot el que coneixem perfectament. Tot i ser molt breu i per força algunes fases estan accelerades, déu n'hi do la quantitat d'aspectes que Tolstoi és capaç de representar i de descriure de manera acurada i entenedora. La nostra narradora és la Mària Alexàndrovna, que ens parla des d'un futur indeterminat per explicar-nos la seva història en comú amb en Serguei. Tot i així, l'autor ens sap dosificar la informació per mantenir l'interès en la seva evolució. No descobrirem ara la capacitat de Tolstoi de descriure l'ànima i els sentiments humans, d'aprofundir en allò que pensen i viuen els seus personatges que ens els fa tan propers, malgrat que visquin en una època i en un context geogràfic molt allunyat de nosaltres. Al cap i a la fi, les relacions humanes no canvien tant amb el temps. El retrat aquí és el de la condició humana, en això ens hi podem reconèixer perfectament.
Un cop més he d'agrair la possibilitat de poder encarar aquestes obres amb unes traduccions tan actualitzades. He notat diferència entre la meva primera experiència Tolstoi i aquest, passant també per la magnífica traducció que Marta Nin va fer dels relats de "Quanta terra necessita una persona". L'estil reposat i detallista de Tolstoi per ara m'està agradant més que l'exaltat Dostoievski, en la meva curta experiència amb aquests autors, dels quals tampoc m'he atrevit encara a llegir alguna de les seves obres llargues. M'agrada com aprofundeix en els seus personatges, els fa molt humans, tant si t'agrada com es comporten com si no, però els entens. I dic això perquè, tot i que narra una història d'amor força corrent, no podem obviar que un home adult es casa amb una noia de 17 anys. Es tracta d'un enamorament progressiu i que els apropa irremeiablement, però també descriu com ella va sucumbint a la voluntat i als gustos d'ell, que la modela segons els seus criteris. I l'autor sap de què parla, perquè el llibre està inspirat en gran part en la seva pròpia història personal. Malgrat tot, la capacitat descriptiva que demostra només pot anar precedida d'una lectura molt analítica de l'ànima humana. I no n'hi ha prou amb conèixer-te a tu mateix i als teus congèneres, després has de saber plasmar-ho com ho fa ell, i en això té poc rival. "Felicitat conjugal" s'ocupa d'una cosa molt simple que la majoria de gent viu, però no es preocupa de pensar-hi: les fases d'una relació amorosa. Si voleu que algú que va viure fa dos segles us retrati el vostre moment vital, aquest és el vostre llibre. A mi em va agradar prou i tinc ganes de seguir descobrint l'autor. Ara mateix, les opcions de fer-ho en català en noves edicions són immillorables.
Impressió general: @@@ i mitja
5 Comentaris
Em sembla una bona recomanació per començar amb Tolstoi, i més tenint en compte tant el número de pàgines (assequible) com la traducció, segons dius, més actual. Me l'apunto ;)
ResponEliminaSí, em sembla que és un bon punt de partida. La història és senzilla d'entendre, i ja mostra aquesta exploració de la natura humana tan marca de la casa. Començar per aquí et pot portar a altres obres seves. Veurem quina és la propera que m'engresca. Gràcies pel teu comentari!
EliminaEs qualifica aquesta novel·la com a tendra, però jo la trobo cruel. Tolstoi parla del seu propi matrimoni i, mentre que ell es descriu "calm, feliç, atraient", ella sembla una frívola enlluernada per l'èxit social. Sofia Behrs (Maixa, a la novel·la) va patir la desconsideració del "geni" en la seva vida en comú. Però ella és "secundària" i no sabem com era Tolstoi com a marit
ResponEliminaEl darrer capítol és molt revelador: "Era com si quedés una ofensa no perdonada entre nosaltres, com si em castigués per una falta comesa". El marit (Tolstoi) adopta una posició moral superior i la "culpa" de la decepció en la relació recau en la muller (Sofia). M'agradaria saber com es va prendre ella aquesta novel·la que feia pública la seva intimitat, però des del punt de vista de Tolstoi (el qual, a més, és capaç de donar-li la veu narrativa, sense el seu permís, segurament)
ResponEliminaBé, Tolstoi ja tenia fama de no tenir en gaire consideració amb les dones. En certa manera, era producte de la seva època, tot i que això no l'ha de justificar. Probablement, per a ell la narració de Felicitat conjugal era neutra i donava veu als dos personatges. Llegit amb uns perspectiva actual, és tal com tu dius, el biaix patriarcal i l'eterna culpa que sempre s'ha abocat sobre les dones com una llosa queden molt patents. Sense obviar que troba perfectament normal que un home adult i madur es casi amb una noia de 17 anys, i que després explica amb naturalitat com la va amotllant als seus gustos. Li podem trobar tots els defectes imaginables en aquest sentit. Però val la pena llegir-lo i relativitzar tot això, entendre el seu context. És bo que a dia d'avui ens grinyoli molt el que va escriure. I el que no hem de passar és que autors actuals fomentin aquests mateixos discursos i aprovin certs comportaments.
Elimina