Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2024
Títol original, idioma, any: 街とその不確かな壁, japonès, 2023
Gènere: Fantasia
Traducció: Albert Nolla
Número de pàgines: 572
Llegit en: Català

Des de la segona part de La mort del comanador, al 2017, que no teníem novel·la d'Haruki Murakami. Aquests últims anys s'han publicat algun conjunt de relats, algun conte il·lustrat i no ficció. Però a aquestes alçades ja no semblava que l'autor pogués sorprendre amb una novel·la llarga de l'envergadura de La ciutat i les seves muralles incertes. Aquest volum, fruit de l'evolució d'un vell relat publicat només en una revista però no com a llibre, ara fa uns 40 anys, demostra que al japonès encara li queda alguna bala al carregador.

Tot comença amb dos joves que es van conèixer en un concurs de redacció, tots dos premiats i seient de costat esperant l'entrega de guardons. Un noi i una noia una mica inadaptats, sense amics, però que de seguida estableixen un vincle que es transforma en festeig quan ell té 17 anys i ella 16. Tot i que la relació va a un ritme pausat, els dos es fan molt costat i ell accepta sense posar-ho en dubte que ella no forma part d'aquest món, que en realitat pertany a una ciutat amb les muralles molt altes i unes condicions de vida molt concretes, i que un bon dia hi haurà de tornar. Ell està disposat a anar-hi amb ella, malgrat que pot significar abandonar la seva realitat per sempre. Com que tampoc no té gran cosa que el lligui al món, no ho veu malament. Però un bon dia la noia desapareix sense deixar rastre, ja no li contesta les cartes ni la troba quan la va a buscar. I si ha marxat a la ciutat emmurallada? Ell ha arribat a conèixer molt bé com és aquell lloc gràcies a les explicacions d'ella, però no sap com arribar-hi per anar-la a buscar.

Com en altres obres de la línia més fantàstica de l'autor, ens trobem dos mons que coexisteixen en un de sol, dues realitats paral·leles que s'apropen i s'allunyen segons vincles subtils. La ciutat emmurallada té unes peculiaritat que la separen de la realitat que coneixem. El temps no hi té sentit. Les ombres no hi poden entrar, quan hi arribes l'has de deixar fora. Només hi ha un tipus de bestiar amb unes rutines molt establertes, i tret d'ocells que poden volar per sobre de la muralla, no hi ha altres animals. A més, tenen la figura del lector de somnis antics. Tot plegat, no sembla tenir cap sentit, però si ets lector de Murakami no et sorprèn, s'adapta perfectament al seu imaginari fantàstic en el que sempre explora els límits de la realitat, i en el que les ombres i els somnis solen tenir-hi un paper important.

El llibre té diverses parts. La primera sobta perquè està escrit en primera i segona persona. El protagonista, que no té nom, narra la seva pròpia història i es dirigeix a la noia, com si li estigues escrivint una carta o li estés parlant mentalment. Després canvia i passa a referir-se a ella en tercera persona, però és que tota la narració canvia molt, passem a un altre escenari amb unes altres circumstàncies, aparentment més realistes, però la intriga i el realisme màgic no decauen, segueix mostrant aquests tocs fantàstics tan habituals de la seva obra, i es manté el vincle amb aquesta ciutat imaginària que tant ens han descrit a la primera part. Una altra característica de les obres de Murakami és que no tenim totes les respostes, s'ha d'acceptar allò que explica com si fos així i prou, com si el desconcert que ens genera fos l'objectiu final. Si no tot té explicació, doncs no en té. Acostumats com estem a que ens ho masteguin tot, entenc que aquesta tendència pot molestar a molts lectors, que poden quedar insatisfets i decebuts. Però és una constant de la seva bibliografia. Si ho acceptes, en pots gaudir moltíssim.

Què és aquesta ciutat tan misteriosa? Què ens vol dir l'autor, què representa? Doncs bé, que cadascú faci les seves interpretacions. Ell juga amb el que és real i el que no, a fer conviure fets inexplicables, somnis evocadors, esperits i personatges esperpèntics, amb una realitat senzilla i rutinària, reiterativa. Torna una vegada i una altra sobre les mateixes imatges, ens les torna a descriure. L'imaginari és potent, però si una cosa se li pot criticar al llibre, potser la més objectiva, és que és llarg en excés. Si no repetís tant la descripció dels elements, si no tornés un cop i un altre sobre les mateixes imatges, el llibre no tindria les pàgines que té i seria més fluid de llegir.

Com situaríem aquesta darrera publicació entre l'extensa obra murakamiana? Doncs m'és difícil de dir. Penso que des de la primera part de La mort del comanador no li llegia res tan interessant i tan ben construït. Però potser m'hauria de remuntar al 2015, al recull de relats Homes sense dones, per trobar un llibre seu que m'hagi agradat tant. Sense comptar, és clar, que entremig he rellegit també Tòquio Blues, la seva obra més insigne. D'aquest volum m'agrada el plantejament, m'agraden les incògnites i les reflexions dels temes que obsessionen l'autor. Trobo que és una mica massa llarg, que pot resultar massa repetitiu i que hi ha una diferència molt gran d'extensió entre les dues parts principals del llibre, que el fan potser una mica irregular. Però no puc negar que m'ho ha passat molt bé llegint-lo, m'ha atrapat perquè aconsegueix fer-se intrigant, i que m'ha fet barrinar hipòtesis per donar explicacions a allò que només se'ns presenta però no s'explicita. M'ha semblat una obra més que digna, una molt grata sorpresa. És cert que no m'esperava trobar un llibre tan consistent després d'uns anys que semblava ja de retirada, probablement n'esperava molt menys, i per això el valoro molt positivament. M'ha semblat llegir una història d'aquelles que escrivia en els seus millors anys de carrera, però escrit des de la maduresa de l'escriptor amb una llarga trajectòria a l'esquena. No sé que ens portarà el futur, però aquest La ciutat i les seves muralles incertes és una magnífica rúbrica a la proposta literària de Murakami.

Impressió general: @@@@ i mitja