Autoria: Marlen Haushofer
Editorial, any: Angle Editorial, 2023
Títol original, idioma, any: Die Wand, alemany, 1963
Gènere: Narrativa
Traducció: Carlota Gurt
Número de pàgines: 294
Llegit en: Català

L'Hugo Rüttlinger és un home molt ric, ben capaç de permetre's un capritx com un vedat de caça a la muntanya. No és bon tirador, però tant hi fa. Sí que és hipocondríac, i això converteix el xalet de caça que té en un autèntic refugi molt ben proveït. Curiosament, és gràcies a les dèries del seu amic que la protagonista pot explicar-nos la seva història. Un dia que l'Hugo i la Luise l'han deixat sola una estona, descobreix un mur invisible que li impedeix el pas. Tampoc en Linx, el gos de la casa, pot travessar-lo. Com que pot veure-hi a través, fins allà on li abasta la vista tot sembla immòbil, paralitzat; mort. Un cop s'assegura que no hi ha manera de travessar aquesta paret que l'empresona, comença a organitzar la seva subsistència amb les eines i les provisions que té a l'abast, i amb l'única companyia d'en Linx, una gata vella i una vaca que troba del seu cantó del mur. És una dona de ciutat, no en té gaire idea de com feinejar al camp. Però està decidida a sortir-se'n, a l'espera de treure l'entrellat de què està passant al seu voltant, i de que vingui algú a ajudar-la. Però els dies van passant.

Marlen Haushofer era una desconeguda per mi fins que vaig veure que Angle publicava aquest llibre. La premissa em va cridar l'atenció, i un cop llegit he de dir que és una història molt especial. La protagonista, que volgudament no ens diu el seu nom, fa un informe de tot el que ha passat en els dos anys i mig que porta vivint sola amb els seus animals en aquesta gàbia inexplicable. No sap què és la paret, ni per què va aparèixer. Té sospites, perquè a l'època es parlava dels perills de guerres nuclears i suposa que hi ha uns responsables darrere, però no sap res del cert. Pel que veu, fora del seu tancat no hi viu res. Això implica que l'Hugo i la Luise ja no tornaran, i tampoc no veurà mai més les seves filles. Durant aquest temps ha anat anotant en un calendari els esdeveniments destacables que ara li permeten escriure l'informe. No ho fa de manera lineal, el seu flux de pensament la fa divagar, fer memòria del passat, reflexionar sobre la seva vida d'abans i la d'ara, però sobretot anar-nos avançant esdeveniments que en la seva cronologia encara no han succeït, i aquesta tendència exerceix un poder magnètic sobre el lector, que necessita saber com i per què passaran les coses que la protagonista avança. Es tracta d'una narració en forma de monòleg, dispersa, molt descriptiva i detallada. Explica la seva relació amb els animals que l'acompanyen i totes les tasques que fa diàriament per sobreviure. Podria semblar un text pesat i amb poc atractiu, però personalment l'he trobat molt absorbent. L'escriptura de Haushofer té una cadència que et manté ben atrapat, i la traducció de Carlota Gurt hi ajuda. Sembla que no ens movem de lloc, però les dissertacions i els avançaments que la protagonista va deixant anar fan que no puguis parar.

Es tracta d'un relat post-apocalíptic, d'aquells en el que la descripció de la resiliència humana fan que deixem de banda les explicacions i els perquès. Ens trobem així, no tenim més explicacions, però ens quedarem atrapats en el flux de pensament de l'únic personatge humà de la novel·la. Li he trobat trets de Jo, que no he conegut els homes, de Jacqueline Harpman, però també de El Llibre Blau de Nebo,  de Manon Steffan Ros, ja que la protagonista no ho passa bé, però recorda el passat i tampoc no eren tot flors i violes. De vegades sembla que prefereixi les certeses del seu món petit i solitari, si més no, les entoma amb serenor i pateix només per la duresa de les condicions climatològiques i de la feina que li toca fer. I també pel benestar dels seus animals, que són un dels elements fonamentals del llibre, i un dels factors que m'han mantingut atrapat en la lectura. Una altra característica del llibre és que no té capítols ni separacions, és un monòleg de principi a fi. Això habitualment em tira una mica enrere, però en aquest cas no se m'ha fet pesat. Trobo meritori mantenir el pols narratiu durant gairebé tres-centes pàgines i fer que el text continuï sent atractiu. Cert que les incògnites que més t'intriguen, més enllà de les explicacions que intueixes que no tindràs, són una mica morboses, un ganxo una mica cruel. Però amb mi ha funcionat. S'ha de llegir amb calma i deixar-se portar. No hi ha respir, però no és un text dens, tot i ser tan descriptiu. Deixa, a més, un bon grapat de reflexions sobre l'ésser humà, les societats i el fet d'estar sol i espavilar-se. Un bon descobriment, una lectura prou estimulant tot i que en aparença no ho sembli.

Impressió general: @@@ i mitja