Autoria: Nikolai Gógol
Editorial, any: Biblioteca Clandestina, 2024
Títol original, idioma, any: Петербургские повести, rus, 1835-42
Gènere: Relats
Traducció: Glòria Artiaga
Número de pàgines: 230
Llegit en: Català

Sant Petersburg era la capital russa en l'època de Nikolai Gógol. El que acabaria sent un dels noms més rellevants de la literatura russa, es va desplaçar allà de molt jove des del seu poblet ucraïnès natal. El contrast devia ser important, i tot el que les seves intencions inicials eren unes altres, es va dedicar a escriure i segur que la ciutat va inspirar-lo molt. Els cinc relats que inclou aquest recull tenen Sant Petersburg al centre, comparteixen espais comuns, descriuen la seva gent, les normes socials i, com no, la intricada jerarquia del seu ingent cos burocràtic. Però si la ciutat esdevé un personatge més dels seus textos, els personatges humans que apareixen als relats no són, en absolut, ortodoxos. Homes que persegueixen dones desconegudes sense tenir en compte les seves circumstàncies, algú a qui li fuig el nas i l'apèndix acaba tenint una posició social, un prestador que porta desgràcies als seus deutors, i tota una auca d'individus que transcendeixen el realisme rus fins allò absurd i grotesc.

La lectura d'Ànimes mortes em va descobrir Gógol, i tot i ser una lectura exigent i complexa, també em va semblar molt aguda i satírica. Quan poc després vaig veure que Biblioteca Clandestina publicava aquest volum amb cinc de les seves novel·letes peterburgueses, de seguida em va venir de gust llegir-les i continuar explorant la seva obra. Són cinc obres independents però amb diversos elements en comú, començant, evidentment, per la ciutat. Alguns escenaris són recurrents, i també ho són el tarannà dels seus habitants, els càrrecs menors de la jerarquia burocràtica o l'altivesa d'una classe burgesa que busca emmirallar-se en l'aristocràcia francesa. Tots ells contes comparteixen una ambientació fosca i una trama inquietant que incomoda i neguiteja, fa servir elements grotescos tant per fer riure com per acostar-se al terror. 

L'escriptura de Gógol no és senzilla. Podríem dir que els relats són compostos. Molts d'ells tenen més d'una trama que acaben convergint d'una manera o altra, però no sempre és fàcil seguir-li el fil. De vegades també s'embranca amb llargues dissertacions que s'allunyen de l'argument i que fan que sigui més dens de llegir. Per contra, això contrasta amb les descripcions dels personatges que van apareixent, que sol resoldre amb tres o quatre adjectius triats per destacar-ne els pitjors trets, i sovint la seva tendència a l'alcoholisme. No sembla mostrar gaire afecte per les seves creacions, no. Però això afegeix un punt d'hilaritat per al lector. No em sorprendria que aquests personatges estiguessin basats en coneixences reals seves.  I un aspecte que a mi particularment em fascina, són les seves intervencions en el text. Tot sovint ens parla i ens indica què està a punt d'explicar-nos, fins i tot ens arriba a dir que allò que ha escrit no té ni cap ni peus. No és estrany que en obres d'aquella època l'autor o autora trenqui la quarta paret, però en aquests relats Gógol ho porta a un altre nivell, i he de dir que m'encanta.

Els cinc relats de Sant Petersburg són enginyosos i cadascun a la seva manera té moltes virtuts. El retrat que fa Gógol de la ciutat i de la seva gent no és gaire afalagador, però si parem atenció al que inventa, o a com deforma la realitat per parlar d'allò que vol, es pot entendre per què era un autor tan especial que serveix de referència quan parlem d'obres que s'hi assemblen estilísticament. Potser el que crida més l'atenció és El nas, perquè parla d'un nas que fuig de la cara d'un home i que actua, sense gaire explicacions, com si fos un humà més. Però per mi El retrat és el millor dels cinc. És el més llarg, separat en dues parts, i a estones se'm feia carregós i tot, però quan tens la perspectiva completa és una gran història, molt fosca i pertorbadora. Parla d'art i de l'ambició desmesurada dels artistes, del poder que exerceixen els diners en les persones. Potser és el menys "humorístic" dels cinc, però la manera com Gógol aconsegueix fer-nos riure no és amb la broma fàcil i l'acudit, sempre és aquell riure intranquil i nerviós, de manera que tampoc desentona. Tot el recull és una bona experiència lectora per llegir amb calma i anar paint, no és una lectura lleugera, però sí molt satisfactòria.

Impressió general: @@@@
L'exemplar és una gentilesa de Biblioteca Clandestina.