Autora: Natalia Ginzburg
Editorial, any: Edicions de la Ela Geminada, 2025
Títol original, idioma, any: Caro Michele, italià, 1973
Gènere: Narrativa
Traducció: Teresa Muñoz
Número de pàgines: 208
Llegit en: Català

En Michele sempre ha estat el fill preferit, però és molt car de veure i poc comunicatiu. L'Adriana, la seva mare, li escriu cartes que, molts cops, no reben resposta. Però ara el noi ha decidit marxar a Londres sense donar gaires explicacions. No deu ser que s'ha ficat en temes polítics com feia el seu pare, oi? Desplaçada a viure al camp, no se sent gaire a gust en el seu nou entorn,  a més no hi ha manera que li instal·lin el telèfon. Escriu a amics i familiars per sentir-los més a prop, però amb cap d'ells aconsegueix una relació fluida i molts cops s'acaba assabentant de les coses de rebot. I, a més, hi ha aquesta noia, la Mara, que ha tingut una criatura sense saber qui n'és el pare. Assegura que pot ser d'en Michele, tot i que de moment no s'hi assembla gens, però diu que es va allitar amb molts homes i no ho pot saber del cert. Però n'hi ha prou perquè la família l'ajudi, no la deixaran a l'estacada, encara que tampoc la reconeixeran com una dels seus. Les relacions familiars són difícils, tibants, però sempre hi ha lloc per a la solidaritat i la companyonia.

Edicions de la Ela Geminada fa temps que aposta per la recuperació de l'obra de Natalia Ginzburg, autora italiana molt reconeguda i estimada, i famosa també pel seu ferm posicionament antifeixista. A Estimat Michele explora un format híbrid que combina escenes narratives amb les cartes que s'envien els protagonistes. La novel·la epistolar no és inèdita en la bibliografia de l'autora, una de les altres obres que li he llegit, La ciutat i la casa, que és posterior a aquesta, també adoptava aquesta forma. Ambdues obres tenen molta semblança. El fet d'estar estructurada en cartes faria pensar que el seu punt fort és la comunicació, però precisament és aquest concepte que falla entre els personatges. Els silencis, les absències, el no dir-se les coses, o dir-les a través d'altres persones, genera malestar i malentesos. I també rancúnia, tot i que els vincles de sang i d'amistat són forts i passen per sobre de tot. Tots els personatges tenen els seus secrets i s'estan de dir moltes coses. Començant per en Michele, que és molt poc constant i escriu per necessitat i per temes gairebé logístics, però també té els seus motius. Crida l'atenció que tot el llibre té una pàtina d'amargor, de frustració i pràcticament d'acceptació per part dels personatges que la felicitat no és un concepte que surti al seu diccionari. No hi ha matrimonis feliços. No hi ha amors incondicionals, potser sí algun d'impossible que només s'insinua, però que mai podrà dur-se a terme. A excepció de la Mara, que és un cap verd i la seva ingenuïtat porta a discursos gairebé hilarants. La resta de cartes i converses retraten un amor contingut, una preocupació vaga. Cal anar llegint entre línies per adonar-se de com són de profunds els llaços entre els personatges.

Ginzburg construeix un seguit d'escenes quotidianes, diversos personatges que parlen, que s'ajuden, que són allà quan els necessiten. La vida els passa per davant, afronten el que han d'afrontar, troben solucions si cal, i quan es pot. En aparença, Estimat Michele no és més que això, i amb només això se'n pot gaudir. Té els seus misteris, les seves situacions a resoldre, conflictes, com qualsevol saga familiar i llibre costumista, si el portem a la Roma dels anys setanta. Però per què ha marxat en Michele? Qui és en Filippo, i què significa a la vida de l'Adriana? Per què a l'Osvaldo no sembla que li interessi cap dona, tot i haver estat casat amb l'Ada? I d'on treu l'Ada tots els seus recursos? Algunes preguntes, i moltes d'altres que ens podem fer, que potser el llibre no ens contestarà, però de les quals Ginzburg deixa que ens imaginem les respostes. Juga amb la subtilesa i els supòsits. Una lectura superficial pot quedar-se a la primera capa, però estic convençut que relectures successives et fan descobrir cada cop noves interpretacions i evidències que no havies captat anteriorment. I això l'autora ho fa bé: diu molt, descriu i divaga, com ho farien unes persones properes que s'escriuen. Però tota aquesta verbositat, que ens imaginem tan típicament italiana, amaga els missatges que vol transmetre l'obra. Els crits desesperats, la necessitat de companyia, el desig de sortir-se'n.

La meva relació amb Natalia Ginzburg no és tan estreta com m'agradaria. És una figura que m'interessa i vull llegir-la més, però no acabo d'apassionar-me pel seu estil i els temes que tracta. No és que no m'agradi, ho passo bé llegint-la, però em costa parlar-ne amb els termes d'altres lectors que en són autèntics enamorats. De totes maneres, és una autora que val la pena tenir en compte i conèixer la seva obra. Hi insistiré.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@ i mitja
L'exemplar és una gentilesa d'Edicions de la Ela Geminada.