Autoria: Colson Whitehead
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2025
Títol original, idioma, any: Crook Manifesto, anglès, 2023
Gènere: Intriga
Traducció: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 420
Llegit en: Català

En Ray Carney fa quatre anys que s'ha retirat del món de la delinqüència. Sent com és, fill del llegendari Mike el Grandot, la gent de pitjor estofa de Harlem sempre l'ha rondat. Però corre l'any 1971, la botiga de mobles funciona prou bé, la família viu amb comoditat, i no hi ha necessitat de posar-se en risc. Ja en té prou amb ser un honrat comerciant. Com a pare amorós que és, ha promès a la seva filla May, que ja té quinze anys, que li aconseguirà entrades per anar a veure els Jackson 5. Però són el fenomen musical del moment i no queda cap seient lliure. Mentre barrina com podrà complir la seva paraula i no desil·lusionar la May, es troba un antic conegut, en Munson, un policia corrupte fins al moll de l'os. No és el primer cop que el tempten, però en Munson li proposa fer de pèrit d'una partida de joies robades, com als vells temps. En Carney és reticent, és clar, però per convèncer-lo en Munson juga la carta sentimental: si l'ajuda amb aquesta feineta, ell li aconseguirà entrades pel concert. Com que no sembla una empresa de l'altre món, el nostre botiguer acaba acceptant. Però, òbviament, no tot resultarà tan fàcil com sembla d'inici. I el pitjor del cas és que, el bo d'en Ray Carney, descobreix que trobava a faltar una mica això de delinquir.

Colson Whitehead continua reconstruint la història de Harlem a la segona meitat del segle XX que ja va iniciar a El ritme de Harlem. Ens trobem a la dècada dels setanta i el barri ha canviat molt, però sobretot ha canviat la perspectiva vital del nostre protagonista, en Ray Carney. Són èpoques de protestes i reivindicacions racials, amb els Panteres Negres i l'Exèrcit d'Alliberament Negre funcionant a ple rendiment. Però en Carney ha adoptat un perfil baix, ja no es dedica al contraban i intenta tirar endavant la família amb un negoci legal i pròsper. Amb aquest context, Whitehead repeteix l'estructura del primer llibre: a Manifest delictiu hi trobem tres noves històries dividides cadascuna en nou capítols, i situades als anys 1971, 1973 i 1976. Tot i que en Carney és un bon jan i un ciutadà respectable, la genètica no enganya i el pes de ser el fill de Mike el Grandot no l'abandona mai. El seu pare fa molts anys que ja no hi és i, de fet, no és que li fes gaire de pare quan era petit, però la influència que exerceix sobre el protagonista plana durant tot el llibre, i el cuquet del risc, de fer diners de maneres poc legals i d'alliçonar individus indesitjables el porta dins i acaba sortint sempre per una banda o altra.

A la primera història, Ringolevio, en Carney es veu arrossegat a una cacera de venjança desesperada de la mà del detectiu Munson, que investiga la mort de dos agents de policia blancs, presumptament a mans dels grups reivindicatius negres. L'autor exposa clarament l'extorsió policial sistematitzada i parla de timbes clandestines i corrupció. A Nefertiti T.N.T., un vell conegut d'en Ray Carney, convertit ara en cineasta, vol filmar una pel·lícula de gènere blaxploitation en diversos escenaris de Harlem, i un d'ells és la botiga de mobles. En aquesta història hi apareix en Pepper, un antic soci d'en Mike el Grandot, que col·labora amb en Carney i que s'ha convertit en el meu personatge preferit. Ja que aquesta segona part s'ambienta en el rodatge d'una pel·lícula, fent un símil cinematogràfic, aquest secundari es menja el protagonista. I a Els liquidadors, Whitehead posa sobre la taula una altra problemàtica del barri en aquella època: una xarxa de crim organitzat que es dedicava a incendiar edificis antics i en mal estat perquè, segons la normativa, els edificis que s'incendiessin es podien enderrocar per reconstruir. Però els que s'incendiaven accidentalment, és clar. També hi surt un polític negre que es presenta per governar al districte, cosa que il·lusiona a molts, entre els quals, l'Elizabeth, dona d'en Carney, però és un personatge molt tèrbol. L'autor aprofundeix aquest cop en la corrupció política, el tràfic d'influències i l'especulació immobiliària.

Aquesta aproximació a la història negra de Harlem és molt interessant. I no em refereixo a la història afroamericana, que també, sinó a la manera d'explicar un barri des de la seva delinqüència, des de la perspectiva del crim organitzat i els baixos fons. Podem considerar Manifest delictiu, com també ho era El ritme de Harlem, com un conjunt de tres relats de gènere negre, però també es pot llegir com a ficció històrica explicada des dels ulls dels invisibles, de tots aquells que normalment no tenen veu. I sí, també és la descripció d'un barri de característiques molt concretes al llarg dels anys, i els conflictes racials, per força, hi són presents. El que no genera dubtes, és que Colson Whitehead és un escriptor excel·lent que domina qualsevol gènere que toca. El ritme de Harlem em va agradar, tot i que potser no té la mateixa força que les altres obres que Periscopi li ha traduït al català. Però Manifest delictiu m'ha semblat un punt per sobre del primer volum, potser perquè ja sabia què podia esperar-ne, i m'he deixat portar per la gran capacitat de Whitehead de construir situacions, de descriure amb mestria allò que vol transmetre, que sovint va molt més enllà dels fets narrats. No és casualitat que li donessin dos premis Pulitzer. Potser aquesta saga de Harlem no rebrà tant reconeixement, però l'escriptura de l'autor és d'un altre nivell. Em quedo esperant la publicació del tercer llibre, que encara no s'ha editat en anglès, però espero poder gaudir de la seva obra molts anys més. És un autor que, per ara, no m'ha fallat mai. Supera tots els registres amb nota.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@@