Autoria: Gueorgui Gospodínov
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2025
Títol original, idioma, any: Gradinaryat i smărtta, búlgar, 2024
Gènere: Biografia
Traducció: Marc Casals
Número de pàgines: 258
Llegit en: Català

La mort, la gran igualadora. Tots sabem que algun dia ha d'arribar, però no hi ha res que ens prepari per afrontar-la. Temem la nostra, i temem la dels nostres éssers estimats. Si és que hi ha alguna reacció lògica davant la mort, pensem que ha de ser la tristesa, el desconcert, la buidor. El silenci, fins i tot. Està a l'abast de molt pocs posar-se a escriure després de la mort del pare, des de la desolació de la pèrdua, i construir un homenatge literari íntim i personal que pugui esdevenir una obra universal. Gueorgui Gospodínov ja ha demostrat que destaca en altres registres, però El jardiner i la mort confirma que és un escriptor amb una visió del món molt particular, i una sensibilitat encomanadissa. Es tracta d'un text autobiogràfic que relata uns moments molt concrets de la seva vida, però que és molt fàcil fer-se teus i llegir sense aturador ja des de la primera frase. "El meu pare era jardiner. Ara és un jardí." Així ens convida a entrar en el seu relat, i acceptar la invitació no és només una cortesia, és fer-nos un favor a nosaltres mateixos.

El refugi del temps em va fer suar. El seu plantejament extraordinari que de seguida em va cridar l'atenció, i l'èxit que ja havia tingut en castellà, auguraven una lectura exigent però molt satisfactòria. Mentre el llegia vaig patir, la ment de Gueorgui Gospodínov arriba a racons esquius del pensament. Però amb el temps, i després de pair-lo, em vaig adonar que havia llegit un llibre que no tenia comparació i que era "una altra cosa" en matèria literària. Empès per aquest record, tenia la certesa que llegiria El jardiner i la mort. Que llegiria qualsevol cosa que publiqui aquest autor, de fet. I un cop més, tot i ser conscient que es tractava d'un llibre radicalment diferent, Gospodínov supera qualsevol expectativa que me n'hagués pogut formar.

El jardiner i la mort relata el procés de malaltia i mort del pare de l'autor, i el posterior dol de la família, molt centrat en la vivència d'ell mateix. Ho fa a capítols curts no necessàriament ordenats cronològicament, perquè els intercala amb records i amb pensaments i reflexions de tota mena. Tot el llibre està impregnat d'una tendresa que ens abraça, i sorprèn perquè Gospodínov és molt conscient, i en tot moment, de què està escrivint, i que ho està escrivint perquè nosaltres ho llegim. El seu pare passava les hores tenint cura del jardí. Per ell era un orgull i un motiu de ser, allò que el definia. De la mateixa manera, l'autor troba refugi en la literatura, i consol en les paraules de molts escriptors de tota la història. La delicadesa i l'amor amb els que escriu cada capítol són com carícies per l'esperit. Tot i la duresa d'allò que està explicant, que ens podria entristir i remoure, perquè ningú es vol veure en la seva situació, més aviat aconsegueix reconfortar-nos i fer-nos reflexionar sobre la vida, què fem mentre vivim i la tristesa que deixem en la gent quan ja no hi som. Gospodínov fa una declaració d'intencions al primer capítol, i per mi compleix el que promet amb escreix.

És commovedor veure com l'autor va endarrerint el moment fatídic en el qual ha d'explicar la mort del pare. En va donant pinzellades, va explicant la relació que tenien, els primers símptomes de la malaltia, i també com disset anys enrere ja van tenir un altre ensurt que semblava que havia de ser definitiu, però que el pare va superar contra tot pronòstic. Li costa tant assumir la mort, que ell mateix ens diu que va perllongant el moment d'explicar-la. Quan hi arriba no en fa cap drama, l'explica amb la mateixa delicadesa i cura que impregnen tot el text. I després, sobretot, es dedica a recordar, com si aferrar-se al passat impedís que acabi el dol i que acabi per oblidar tot el que el seu pare va significar. Si li volem buscar alguna pega, podem dir que allarga força aquesta part, però com podrem ser tan malànimes per apressar un home que es despulla completament davant nostre per compartir el dolor que sent. El llibre és fabulós. M'ho ha semblat a mi, que no soc gaire amant ni lector de biografies ni de literatura testimonial. Però Gospodínov excel·leix també en aquest registre que, per altra banda, també s'albira en la seva ficció, però que aquí es manifesta amb tota la seva transparència i sense altre maquillatge que un filtre de tendresa i amor. És un llibre preciós i molt plaent de llegir, que tenint en compte el tema que tracta, em sembla molt meritori. Gueorgui Gospodínov és sòlid en registres molt diferents. Desitjo poder-lo llegir molt més en català i, si pot ser, amb traducció directa de Marc Casals, que em sembla una meravella. Tinc la impressió que és un autor del qual se'n parlarà molt i molt.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@@