Autoria: Joan Roure
Editorial, any: La Magrana, 2026
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 176
Llegit en: Català

Ningú li ha volgut explicar, sap que li amaguen coses. Quan era petit, potser era normal. Però ara que és gran, mereix saber què va passar al seu pare, que va morir abans que ell nasqués. El pas dels anys va reduint cada cop més la gent que el va conèixer i li podria explicar. Però en Mateu no es resigna, pensa descobrir-ho. La investigació el portarà fins a la lluita clandestina que lliuraven els seus pares durant la guerra del Rif, a principis del segle XX. Un triangle amorós entre milicians va acabar de manera tràgica. El culpable té nom i cognoms, és en Ramon Martín, que ja és molt gran i fa anys que viu en un manicomi. Ell va estimar la Maria, mare d'en Mateu, abans que aparegués en Marcel·lí. La seva marxa al front li va deixar seqüeles de les quals mai s'ha recuperat. Per fi la història que en Mateu ha esperat tota la vida. Per fi la veritat. Però què és la veritat? N'hi ha només una? Com ens indica el mateix Mateu a l'inici de la narració: "cadascú té la seua".

Bèsties en el foc és la quarta novel·la de Joan Roure, la primera en català. S'ambienta a ponent, a la terra de l'autor, en un poble fictici anomenat Aldanull, però que per les referències geogràfiques podem situar en el mapa prop d'Arbeca o de les Borges Blanques. Tenim tres veus narradores molt diferenciades, i aquest és un element estilístic rellevant. La novel·la comença amb el torrent de lletres que és el pensament d'en Mateu, consciència que, aparentment, no coneix el punt com a signe de puntuació. En aquesta fase coneixem la infància i joventut del protagonista, els silencis i les vergonyes de la seva família, sempre disposada a fer veure que certes coses no han passat, com tantes altres en aquella època. Si aquí ja s'introdueix que l'avi d'en Mateu era anarquista i d'idees progressistes, no és fins arribar a la narració d'en Ramon Martín que sabrem com s'organitzava el món de la dissidència en l'època dels seus pares. Aquí Roure introdueix una perspectiva històrica de com es vivia a les comarques de ponent l'oposició a les pràctiques d'Alfons XIII. La trama s'enfosqueix fins a prendre tons de novel·la criminal, però els secrets, la culpa i la redempció continuen sent els motors de l'argument. La tercera veu en discòrdia és la de la Carme, una amiga de la Maria, que reblar el clau. Això d'"en discòrdia" és acurat, ja que cadascuna de les parts de Bèsties en el foc reescriu l'anterior, de manera que no ens haurem de refiar de tot el que ens expliquen. No podem dir que no estiguem avisats: "de veritats n'hi ha moltes". Aquest és un exercici narratiu que podem trobar, per exemple, a Fortuna d'Hernán Díaz.

Tot i la brevetat de la novel·la, molts són els temes que treuen el cap, més enllà dels fets històrics que indiquen el marc temporal i social. Potser un de molt clar és la tendència a amagar els fets reprovables que es perpetren a les famílies, per la deshonra que suposen. Però també la neurosi de guerra hi juga un paper important, les conseqüències de les guerres són sempre nefastes en qualsevol sentit. En Mateu i en Ramon les pateixen. Això ens porta a parlar de salut mental i d'institucions psiquiàtriques, dos conceptes que, en segons quines èpoques, han estat contradictoris. El paper de la dona, la condemna de la diferència i de les preferències sexuals, que naturalment porten a silencis i enganys per no ser assenyalada. I finalment, vull destacar, i és trist que s'hagi de fer, que el llibre està escrit en dialecte de ponent, llegint-lo ens podem imaginar perfectament el seu parlar. Que artificial seria, tenint en compte els escenaris, que no fos així. Però és el que ens trobem habitualment, per això vull felicitar en Joan Roure per la valentia de mantenir el seu dialecte. Bèsties en el foc és un llibre curt, però no senzill. És dens en informació i intens, perquè no dona treva. A més, cal llegir amb atenció per no perdre's detalls importants, i durant la lectura ens enduem més d'una sorpresa que val molt la pena de descobrir. Aquesta estructura encadenada que va capgirant i matisant el que sabem anteriorment és meritòria i apuja l'exigència pel lector. És d'aquests llibres que conviden a una relectura per recopilar tota la informació i estructurar-la correctament, amb una de sola podem anar una mica perduts. Però bé, coneixent els gustos literaris de l'autor, ningú esperava que ens ho posaria fàcil.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@ i mitja
L'exemplar és gentilesa de l'editorial, a petició de l'autor.