Autoria: Brandon Sanderson
Editorial, any: Mai Més, 2025
Títol original, idioma, any: Mistborn: The Well of Ascension, anglès, 2007
Gènere: Fantasia
Traducció: Marta Armengol
Número de pàgines: 803
Llegit en: Català

COMPTE, CONTÉ ESPÒILERS

En Kelsier ja no hi és, però el Senyor Suprem tampoc. L'Elend Venture s'ha erigit en nou rei després de la caiguda de l'antic règim immortal, que va resultar no ser tan immortal. La Vin, és clar es manté al seu costat i no està gens tranquil·la. Sap que el regnat de l'Elend fa aigües per diversos flancs. El jove noble té molt bones intencions i se sap molt bé la teoria, però la pràctica de fer de rei ja no és tan senzilla i no s'explica en els llibres. Els seus instints de filla de la boira han d'estar més esmolats que mai perquè el perill assetja a cada cantonada de Luthadel. Mentrestant, el poble baix, els skaa, han començat a considerar-la hereva d'en Kelsier, el seu defensor. Els rumors que va ser ella qui va derrotar el Senyor Suprem s'estenen, però ningú que la veu de prop s'ho creu gaire. Els seus pitjors temors es compleixen quan dos exèrcits, a falta d'un, decideixen posar en setge Luthadel. Tothom vol l'àtium que tenia amagat el Senyor Suprem. Per més filla de la boira que sigui, i tot i que compta amb tots els al·lomants de la colla d'en Kelsier al seu costat, no sap si seran capaços de defensar la ciutat davant de dues forces militars que els multipliquen en nombre. I per a acabar-ho d'adobar, en Sazed ha tornat del seu retir amb notícies preocupants. Alguna cosa passa amb les boires...

La segona part de la primera trilogia de Mistborn comença poc temps després de la caiguda de l'Imperi Final. Tenim una nova situació: la revolta popular liderada per en Kelsier i la seva colla s'ha imposat i, contra tot pronòstic, el Senyor Suprem ja no exerceix el seu poder absolut. Però el nou rei, l'Elend Venture, pretén imposar una mena de monarquia parlamentària i democràtica amb una assemblea que representa les diferents classes socials de la població. Això, naturalment, xoca amb una societat envilida i corrupta que es regeix pels propis interessos més que pel bé comú, de manera que, per aquesta via, l'Elend està condemnat al fracàs. Aquesta estratificació de la societat és un dels temes del llibre, que va més enllà parlant de la submissió a través del poder, de si s'ha d'exercir aquest poder un cop el tens, i també de la naturalesa de l'amistat. La trama combina diverses línies argumentals, algunes més realistes, plenes d'intrigues polítiques i de guerra a l'estil medieval, i d'altres més fantàstiques, sobretot centrades en els poders al·lomàntics, ferruquímics i en les antigues llegendes i manuscrits que parlen del Pou de l'Ascenció i l'Heroi de l'Eternitat (que és el nom del tercer llibre). Un cop més, ens trobem un llibre de ritme creixent que juga a generar una intriga que sabem que es resoldrà al final. Diversos centenars de pàgines avancen lentament i situant tots els elements en el tauler de joc, amb pinzellades constants i desconcertants que són la cola necessària per mantenir-te enganxat a la lectura. El tram final transcorre a un ritme més trepidant fins a la traca que ens capgira la història novament per obrir les portes al tercer llibre.

Tot i el ritme desigual, no avorreix en cap moment. El protagonisme de l'obra és molt coral, però no podem evitar fixar-nos sobretot en la Vin i l'Elend. Ells tenen una trama romàntica, però gens ensucrada. El que pensen i com se senten respecte a l'altre, té un pes important, i pot arribar a ser repetitiu, això sí. Però el que em va semblar més sorprenent és que en Kelsier continua sent molt present, tot i no ser-hi. És un referent tan fort, que acaba sent protagonista també. L'estètica que ens imaginem a Mistborn és medieval, però els personatges no s'acaben de comportar en consonància. Sanderson fa que les preocupacions i les idees dels seus caràcters ens ressonin actuals i propers, deixant de banda que el seu estil és fresc i àgil de llegir, gens recarregat, i fa servir força la ironia i l'humor. Personalment, gaudeixo molt més de les intrigues de palau, de les converses entre diferents personatges, dels enganys, que de les lluites directes que descriu. Les baralles al·lomàntiques se'm fan molt feixugues, la veritat, tot i que el concepte de la màgia a partir de metalls em sembla molt original i ben trobat. Per aguantar una baralla entre dos fills de la boira necessito que algú cremi llautó per apaivagar-me. Una altra cosa que tampoc m'ha convençut és que hi apareix un personatge amb moltíssimes possibilitats que, a parer meu, està molt desaprofitat. Massa paper pel que acaba fent. Però en termes generals, El Pou de l'Ascenció és una digna continuació de L'Imperi Final, fa de bon llegir, potser una mica massa llarg, però genera unes intrigues i va introduint incògnites que mantenen el pols narratiu i generen un interès creixent. Potser no llegeixo Sanderson amb l'entusiasme d'altres lectors, però sé trobar alguns punts molt positius a la seva obra que són prou per voler continuar llegint-lo, tot i alguns factors que em grinyolen una mica. El que queda clar és que El Pou de l'Ascenció pràcticament t'empeny a llegir L'Heroi de l'Eternitat, cal saber cap on anirà la cosa. I així ho faré, però deixant-lo reposar una mica.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@@ (generoses)
L'exemplar és gentilesa de Mai Més.