Autoria: Sandro Veronesi
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2026
Títol original, idioma, any: Settembre nero, italià, 2024
Gènere: Narrativa
Traducció: Pau Vidal
Número de pàgines: 285
Llegit en: Català

En la vida de qualsevol persona hi ha un moment concret, uns dies, uns mesos, que ho canvien tot. Un punt d'inflexió que ens fa abandonar la innocència de la infantesa i ens enfronta al món dels adults, indefensos i desprotegits, amb la capacitat d'adaptar-nos i aprendre com a úniques eines. Per a en Gigio Bellardi, aquest moment va arribar l'estiu del 1972, quan només tenia dotze anys. Com cada any, a l'abril va deixar Vinci per anar a estiuejar a Fiumetto, a la costa. Però no havia de ser un estiu com els altres, començant perquè el pare no va poder fer vacances a causa d'un judici importa que tenia. Però també perquè va començar a veure l'Astel, la seva veïna de para-sol a la platja, de manera molt diferent que els estius anteriors. En Gigio detectava que alguna cosa li passava, tampoc no se sentia com sempre, malgrat que la timidesa i la seva poca gràcia per relacionar-se amb els altres no les havia perdudes. Però l'estiu del 72, el del despertar, el de l'autoconsciència, també es guardava una sorpresa desagradable destinada a canviar-ho tot.

Sandro Veronesi va aterrar al panorama català amb El colibrí, una novel·la complexa i tragicòmica que em va deixar molt bon sabor de boca. Més tard, vam tenir Comandant, una novel·la breu i deliciosa coescrita amb Edoardo De Angelis i amb una traducció escandalosa (en el bon sentit) del seu traductor al català habitual, Pau Vidal. Per això les expectatives amb Setembre negre eren altes, l'autor és bon narrador i ja havia demostrat que se'n surt bé en diversos registres. Ens trobem ara una novel·la de formació canònica, si existís un manual per escriure obres d'aquest tipus, Setembre negre compliria tots els punts. Un preadolescent que fins a l'inici era un nen, enganxat a uns pares que són tot el seu món, introvertit, amb dificultats per fer amics i amb una afició voraç pels esports. L'afició és a seguir les competicions, no a practicar-los. En Gigio, que ens ho va explicant en primera persona des d'un futur llunyà, de seguida ens avisa que l'estiu del 1972 a Fiumetto va passar alguna cosa molt greu. Però fins que arriba el desastre, descobreix l'amor i desenvolupa totes les cabòries típiques de l'adolescència. També veu que passen coses amb els adults que l'envolten, però moltes no les entén i és el lector qui fa la feina d'interpretar-les segons l'explicació de l'infant en evolució.

Si he de destacar un punt fort d'aquesta obra, que ens fa pensar en una narració amb molts tocs autobiogràfics, és la destresa de Veronesi d'enganxar-nos amb la seva escriptura magnètica. Descriu la quotidianitat dels estius d'infància, veiem com en Gigio té els seus interessos i com es van modificant per agradar a l'Astel, però també a partir de la petitesa de l'experiència del noi, accedim a un context molt més gran, el de la Itàlia de segona meitat del segle XX, l'obertura, però també a tot allò que encara havia de romandre soterrat per l'ambient polític. Veronesi és subtil parlant-ne, però deixa pinzellades perquè no se'ns escapi res. Probablement, un lector italià en podrà captar encara més detalls. Però si en tot això l'aplaudiria, no m'ha agradat tant l'expectativa que posa en la gran catàstrofe que ha d'esdevenir aquell estiu. L'esdeveniment s'endarrereix fins a les últimes pàgines i, sí, suposa un canvi radical de la situació. En termes generals, no hauria de ser cap problema, seria un bon gir final per posar un llacet vermell a un paquet prou formós. Però la insistència del noi durant tota l'obra és el que, a parer meu, fa que trontolli. Ens ho recorda massa cops, "que ve el llop eh! I ja veuràs quan arribi el lloc!", que quan finalment arriba el llop tens les expectatives tan altes que ja res et semblarà espectacular. Un petit defecte, si voleu, però que a efectes de sensació lectora acaba sent un problema. Així que, en resum, Sandro Veronesi em continua semblant un autor destre, gran constructor d'ambient i amb una capacitat narrativa notable, però a Setembre negre m'hi ha faltat aquell puntet d'excel·lència que em va fer gaudir enormement de les altres dues novel·les. Hauré d'esperar la pròxima, que no tinc cap dubte que llegiré també.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@