Autor: Theodor Kallifatides
Editorial, any: Galàxia Gutenberg, 2021
Títol original, idioma, any: τα περασμένα δεν είναι όνειρο, grec, 2021
Gènere: Biografia
Traducció: Montserrat Camps
Número de pàgines: 186
Llegit en: Català
 
El passat no és un somni, no. Va existir de veritat. Així ens ho explica Theodor Kallifatides en el seu darrer llibre. L'autor grec, establert a Suècia, ha desenvolupat gairebé tota la seva carrera d'escriptor en suec. El canvi de país, buscant un futur que se li negava a la seva terra natal, va suposar la seva consagració com a autor, i la seva nova realitat no es podia explicar en la seva antiga llengua. Però en aquest llibre, el més autobiogràfic de Kallifatides, desgrana la seva infància i joventut, primer a Molai i després a Atenes. Per remuntar-se tan enrere en el temps fa servir la seva llengua materna. A l'edat de 8 anys el seu avi el va agafar de la mà i el va portar a Atenes a trobar els seus pares, que s'havien vist obligats a fugir del poble per la Guerra Civil grega i l'escalada feixista. Amb una infància força miserable, el petit Theodor va anar creixent, descobrint-se a ell mateix i intentant entendre un món pel que se sentia poc preparat.

Havia sentit a parlar meravelles d'aquest autor i no tenia gaire clar per on començar a llegir-lo. Finalment, em vaig decidir per l'últim que ha arribat a les llibreries catalanes, que es mou entre l'autobiografia i la literatura testimonial. Kallifatides narra de manera molt detallada la seva infantesa, les dificultats de la família i tots els seus aprenentatges vitals. Té una escriptura molt descriptiva a la que costa una mica acostumar-s'hi. Els primers capítols aboquen un continu de records i vivències que gairebé et deixen sense respiració. Explica com va viure la realitat de nen, envoltat de pobresa i amb poca acceptació per part dels companys. També assistim a la seva descoberta de l'amor i de la sexualitat i ens relata les seves diverses experiències al respecte. La seva evolució porta a diverses reflexions interessants i també destaca alguns esdeveniments de la història grega contemporània que han influït en algunes decisions de la seva vida. Bona part del llibre se centra en les seves primeres fases vitals, abans d'emigrar a Suècia, on ha passat el gruix dels seus anys. Però sobre la seva experiència sueca només en tindrem pinzellades i fa un gran salt temporal a un passat proper a l'actualitat per explicar uns fets, altre cop de manera molt detallada, que prefereixo no revelar per si algú té interès en llegir-lo.

Llegint Kallifatides te l'imagines com un vellet bon jan, introvertit i sofert. L'avi que t'agradaria tenir, afectuós, entregat i que ha procurat passar per la vida sense fer gaire soroll, però a desgrat seu, n'ha fet molt. És agradable llegir la seva història, tot i que se m'ha travat una mica aquesta manera de descriure fil per randa tot el que li anava passant. Trobem un canvi molt brusc de la descripció detalladíssima de la seva infància i joventut, a ventilar-se una pila d'anys de la seva vida en un parell de pàgines. Vull entendre que el seu interès en aquest relat era centrar-se en les seves fases gregues i obviar les seves vivències sueques. Tot i que m'ha agradat descobrir l'autor i em sembla comprensible que agradi, en el meu cas penso que li han jugat a la contra dues lectures recents. Sóc poc lector de biografies, però ha coincidit que fa poc vaig llegir Per què ser feliç quan podries ser normal? de la Jeanette Winterson i Una educació de Tara Westover. Els dos són tan impactants, tan colpidors, que la vida d'en Theodor Kallifatides, que dista molt de ser perfecta, més aviat tot el contrari, no ha aconseguit captar el meu interès com ho van fer les de Winterson i Westover. Per l'estil i perquè no ha aconseguit atrapar-me, un llibre agradable i fins i tot entranyable en alguns punts, però que sap mostrar el dolor, el patiment i les dificultats viscudes, no m'ha acabat de fer el pes. Tot i així, no descar-to tornar a llegir l'autor, potser en un registre de ficció em convenceria més.

Impressió general: @@ i mitja