Autoria: Alina Bronsky
Editorial, any: Les Hores, 2024
Títol original, idioma, any: Die schärfsten Gerichte det tatarischen Küche, alemany, 2010
Gènere: Narrativa
Traducció: Clara Formosa
Número de pàgines: 328
Llegit en: Català

La Unió Soviètica comença a desintegrar-se i la Rosalinda sap que allà la seva família no hi pot tenir cap futur. Són tàrtars i viuen més enllà dels Urals. El seu home té una bona posició al partit, però si és per ell, no prosperaran mai. El dia que la seva filla Sulfia, l'única que tenen, li diu que està embarassada, però que no sap com ha passat ni sap qui és el pare, la Rosa mira de contenir-se, i com ha fet sempre, agafa el toro per les banyes i busca la manera de posar-hi remei. Tots els seus intents, però, no impedeixen que neixi la seva neta, a qui decideix posar-li Aminat, en honor a una àvia seva procedent del Caucas. Perquè sí, ella pren totes les decisions de la casa, sempre ha pensat que la seva filla Sulfia és poc espavilada i no té cap empenta. La Rosalinda és encara una dona prou jove, atractiva i viva com una mostela. En cap cas es considera una àvia venerable, però l'Aminat passa de seguida a ser el centre de la seva existència. Per ella està disposada a fer qualsevol cosa, li ha d'aconseguir un futur pròsper lluny de la misèria i la incertesa que viuen. Tant és els mitjans que hagi de fer servir, té el seu propòsit clar i res li impedirà dur-lo a terme.

L'editorial Les Hores ens va fer descobrir Alina Bronsky amb L'últim amor de Baba Dúnia, un llibre molt especial que va robar el cor de molts lectors. Posteriorment, també va publicar La trena de la meva àvia, que era una altra petita joia. I aquest any ha arribat a llibreries Els plats més picants de la cuina tàrtara, un llibre anterior als altres dos, però que no trenca la uniformitat de l'obra de Bronsky que ens va arribant. Tornem a escenaris coneguts, una Unió Soviètica en descomposició, o ja decadent, i a aquella connexió amb Alemanya, que exerceix paper de terra promesa, que a més és el país que acull la pròpia autora des dels anys 90 del segle passat. I si els escenaris són coneguts i descrits d'una manera interessantíssima, com només es pot fer si ho coneixes de primera mà, els personatges encara ho són més. La Rosalinda fa de narradora i s'uneix a les estimades Baba Dúnia i Margo per formar un triangle de dones fortes, ja grans, determinades, valentes i de moral aparentment irrompible, que no deixa de ser una cuirassa per amagar tot el que porten dins. Autèntiques matrones russes amb caràcter  i disposades a tot. Però la Rosalinda deixa un regust diferent de les seves predecessores (predecessores almenys aquí a casa nostra). La Rosa ho sap tot, ho fa tot bé i, a sobre, ho ha de fer tot ella perquè els altres només fan que espatllar les coses. Podríem dir que té un ego estratosfèric i el fa servir per exercir la tirania des de la seva posició de matriarca. És a dir, que ella mana i ningú replica. La manera dèspota com tracta la seva filla Sulfia sempre l'ha tingut cohibida, i ara intentarà fer el mateix amb l'Aminat. Com que sap què és el correcte, ho imposa sempre. D'això se'n deriva també que vol arreglar la vida als seus, independentment de què volen ells. Aquest fet dona peu a una sèrie d'accions absolutament reprovables per part de la protagonista, que porta a la màxima expressió el principi maquiavèl·lic de "el fi justifica els mitjans".

Fins on és tolerable que una persona decideixi els destins de la seva filla i neta, prescindint completament de la voluntat d'elles? Com els afecta que la matriarca exerceixi el seu poder sobre elles de manera despietada, assegurant a més que ho fa pel seu bé? Aquests límits explora Els plats més picants i arriba al punt d'escandalitzar una mica i tot. Alhora, el comportament de la Rosalinda, ple d'estirabots, també resulta completament hilarant pel lector. Cert que molts cops l'objecte de les seves burles són les seves persones properes, una actitud no gens correcta, però vist des de fora fa riure. I ella és tan creguda, se sobrevalora tant, que també resulta còmic quan relata les capacitats i habilitats que té, quan nosaltres mateixos ens adonem que les coses no són ben bé com ella explica, i el propi llibre ho demostra de tant en tant. De manera que tenim una narradora gens fiable, i aquest és un recurs que, en aquest cas, aporta molta diversió a la lectura. I entre les anades i vingudes de la Rosalinda, queda retratat el moment històric i la mentalitat dels soviètics, es reivindica el poble tàrtar, i s'insinuen molts detalls que el lector ha d'anar omplint per completar la història, i en molts casos pot dependre molt de la lectura que en fa cadascú. Una narració desbordant i sense aturador amb la veu de la Rosalinda, que segur que no ens cau tan bé com la Dúnia o la Margo, però que és una dona potentíssima disposada a tot, protagonista d'una lectura que colpeix, que emprenya, que sorprèn i que no pots parar de llegir encara que no t'agradin els mètodes de la seva protagonista. Personalment, compto Alina Bronsky entre les grans autores contemporànies que he pogut llegir, i espero poder llegir-la molt més en català. Aquí és més dura, més desagradable i incisiva que als altres llibres, però en conjunt penso que els supera.

Impressió general: @@@@
L'exemplar va ser una gentilesa de Les Hores.