Autora: Auður Ava Ólafsdóttir
Editorial, any: Club Editor, 2026
Títol original, idioma, any: Afleggjarinn, islandès, 2007
Gènere: Narrativa
Traducció: Macià Riutort
Número de pàgines: 241
Llegit en: Català

Amb vint-i-dos anys, l'Arnljótur es troba força desorientat. Tampoc és estrany, a aquesta edat, però el noi ha perdut la mare fa poc, té un germà bessó retardat que viu ingressat en una institució i, a més, fa uns mesos que ha tingut una filla amb una dona amb qui només va passar un quart de nit. Mentre el seu pare mira de mantenir-se ben actiu per superar la mort de la dona, en Lobbi, com li diu el pare, no vol estudiar més i es proposa anar a treballar a l'estranger, a un roserar famós, i així tirar endavant una de les passions de la mare: tenir cura de les plantes i les flors. Fer aquesta feina el mantindrà, d'alguna manera, unit a ella. A l'estranger i en un lloc remot, té molt temps per pensar en qui és i què ha de fer amb la seva vida. Els records, a més, són inevitables. Però l'estada té efectes catàrtics, troba el seu lloc entre una comunitat de monjos ancians. Fins que un dia, l'Anna, la mare de la seva filla, li demana que es cuidi de la Flóra Sól mentre ella acaba la tesina. La presència de la petita ho canvia tot.

Auður Ava Ólafsdóttir és una de les veus més reconegudes de la literatura islandesa actual. Fins ara, Club Editor havia traduït al català La veritat sobre la llum i Edèn, i ara porta en la nostra llengua una de les seves obres més reconeguda: Rosa candida. Tots tres llibres tenen traducció de Macià Riutort. Rosa candida és una història preciosa i tràgica al mateix temps. Permeteu-me el joc de paraules que hi escau, demostra que la vida no és un camí de roses, però que sempre som a temps de florir. Estructurat en capítols molt breus i amb un sol fil argumental que va seguint el protagonista, també fa algunes incursions en els records de l'Arnljótur. Algun d'ells, per cert, ens brinda un dels moments més estel·lars del llibre: la conversa telefònica que va tenir amb la mare el dia de l'accident. Sublim. L'absència de la mare és, precisament, un dels motors principals de l'argument. És d'aquestes absències tan sorolloses i profundes que acaben esdevenint un personatge més, fins i tot un protagonista. La pèrdua és dura, devastadora. Ara toca buscar tots els trossets de la trencadissa i enganxar-los amb cura. El procés de l'Arnljótur té aires de novel·la de creixement, i a grans trets la podem considerar així, però les circumstàncies que l'envolten ens fan anar més enllà.

Hi ha altres personatges al llibre. El pare hi posa voluntat, però representa el pensament més tradicional, les idees conservadores, tot i que en tot moment es mou en les bones intencions. El prior del monestir on es troba el roserar, el pare Tomàs, esdevé tot un líder espiritual per al protagonista, un de curiós, perquè moltes de les coses que sap de la vida i que li transmet, les ha après a les pel·lícules que mira amb devoció. L'Anna és una noia independent que no ha assumit encara el fet de ser mare. Puja la criatura tota sola, sense demanar res a ningú, i encara menys a l'Arnljótur. I la Flóra Sól és el desllorigador de tot. La seva sola presència dona direcció a la vida d'en Lobbi, li aporta un propòsit i li ho fa veure tot de manera molt diferent.

Pèrdua i amor filial, vida i mort. Tot canvia després de ser pare, encara que no ho volguéssim, encara que no hàgim tingut l'oportunitat d'exercir-ne. Ólafsdóttir desgrana una història tendra, amb un protagonista que va trobant el seu camí malgrat les decepcions i els cops que ha rebut, que passa d'adolescent tardà a persona responsable i amorosa, senzilla, que en té prou amb molt poc per ser feliç. Algú que ha superat totes les pors i els dubtes gràcies al seu viatge interior i a una personeta de pocs mesos. Temes, tots ells, molt utilitzats en literatura i qualsevol altre format, però que en les mans de l'autora islandesa prenen una dimensió molt especial. Com ja m'ha passat amb les seves altres obres, ja no és el que explica, sinó com ho fa, amb una narració planera però profunda, de vegades una mica fragmentària, però més o menys lineal. Escriu amb delicadesa però sense recargolar el llenguatge i va dibuixant un món que va més enllà dels seus personatges perquè aborda temes actuals des d'una perspectiva particular, o com en el cas de Rosa candida, temes molt universals. I com que és d'aquestes autores que et van introduint els tòpics que li preocupen, com Ali Smith, tampoc aquí s'oblida de reivindicar les llengües en perill d'extinció, encara que només sigui de passada. Auður Ava Ólafsdóttir sempre em convenç, connecto bé amb les seves històries. Penso que val molt la pena descobrir-la. Probablement, cal trobar-li el punt. Però si l'hi trobes, aprens a gaudir-la molt.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@@