Autor: James Baldwin
Editorial, any: Trotalibros editorial, 2024
Títol original, idioma, any: Giovanni's Room, anglès, 1956
Gènere: Narrativa
Traducció: Dolors Udina
Número de pàgines: 201
Llegit en: Català

Una habitació pot ser només quatre parets, o ser un món sencer. Pot ser un oasi o una condemna. En David és un americà que marxa a París a passar-hi una temporada. Allà hi espera la Hella, que està de viatge per Espanya, i quan torni li ha de respondre si es vol casar amb ell o no. Però els diners no són infinits, i com que va fluix d'armilla, s'apropa a un amic i potencial mecenes seu. En Jacques és un reconegut homosexual, i tot i que a la França dels anys cinquanta no hi ha cap legislació en contra, la societat no els acaba d'acceptar. Seguir-lo pels ambients en què es mou pot afectar la seva reputació, però necessita els diners. En l'antre preferit d'en Jacques, però, coneix algú que li canvia la vida: el cambrer Giovanni, un noi jove, italià, molt treballador... I molt guapo. La connexió entre tots dos és evident, sobretot vista des de fora. En David es resisteix molt a creure que allò que sent per en Giovanni va més enllà de l'amistat, però s'ha de rendir a l'evidència quan, després d'una llarga nit de beure, acaba a la petita habitació que el noi té llogada. L'habitació d'en Giovanni queda lluny de qualsevol mirada, de qualsevol opinió. Ningú no n'ha de fer res del que passa allà dins. Ningú, tret d'en David.

Actualment, és comú trobar personatges del col·lectiu lgtbiq+ a la literatura i els lectors de ment mínimament oberta no se n'estranyen. No podem dir el mateix de la societat en general, malauradament. Però quan James Baldwin va escriure L'habitació d'en Giovanni probablement devia suposar un escàndol. Baldwin, a més, aborda el tema de l'homosexualitat masculina des d'una perspectiva gens romantitzada i amb una profunditat psicològica molt notable. El nostre protagonista es nega a ell mateix. Mentre interactua amb homosexuals com en Jacques o el seu amic Guillaume, pot fer veure que tot allò no va amb ell, que s'hi acosta només per interès. Però conèixer en Giovanni l'acaba esquerdant i es lliura a la passió amb ell. L'habitació del cambrer es converteix en el seu santuari, el lloc on pot ser ell mateix, deixar-se anar lluny de qualsevol altra mirada. Però fins i tot això li acaba fent mal, i la vergonya, l'autoodi que sent quan és fora d'allà, fan que prengui decisions que van en contra d'ell mateix. S'auto-convenç que allò no és el que vol, i encara menys el que toca. Sap que la seva vida serà més fàcil si fa el que esperen d'ell, és a dir, trobar una dona, casar-s'hi, i dur una vida responsable. Som partíceps dels seus debats interns perquè ell mateix ens ho explica des d'un altre lloc i des d'un futur indeterminat, però no gaire llunyà. La narració és fragmentària, tal com flueix un pensament, i ens va avançant esdeveniments que acabaran lligant amb tota la història. Hi ha penediment en aquests records que ens explica en David? Jo diria que no. Però sí que hi ha pena i nostalgia. Potser Baldwin no ho sabia quan va escriure, o potser sí, però va explicar la història de moltes persones que s'han hagut d'amagar, que no han sabut o no han acceptat què són, i que s'han negat a ells mateixos totes les evidències. Persones que han optat per la sortida socialment fàcil mentre que sacrificaven per sempre la seva possibilitat d'estimar.

Em venen al cap un parell de novel·les, contemporànies de L'habitació d'en Giovanni, que abordaven el tema del descobriment de la pròpia homosexualitat amb més o menys obertura. Una és Confessions d'una màscara, de Yukio Mishima, i l'altra Carol, de Patricia Highsmith. Probablement, Baldwin i Mishima comparteixen més, des d'una perspectiva cultural molt diferent, aquesta vergonya d'acceptar allò que s'és i que se sent. Aquest llibre, a més, té la peculiaritat de ser l'únic de l'autor amb protagonistes blancs, tot i que no sigui un tema especialment explícit en el text, perquè com explica Garth Greenwell a l'epíleg, Baldwin va trobar massa dur barrejar en un sol llibre els temes racials i la sexualitat, tots dos motiu de discriminació tant a la seva època com avui en dia. De James Baldwin ja havia llegit El blues de Beale Street, que sí que se centra en la discriminació racial al Harlem dels anys setanta, i la sensació que em queda després d'aquesta segona lectura és agredolça pel senzill motiu que no acabo de connectar amb l'estil narratiu de l'autor. En els dos casos m'ha passat una cosa semblant. El tema central de la novel·la és interessantíssim. La manera d'aprofundir-hi i de reflexionar dels protagonistes em sembla excel·lent, i sobretot valenta: pocs autors expliquen els fets amb més claredat que Baldwin. Però la lectura se'm traba, no m'acaba de fluir. En cap cas això es deu a un tema de traducció, que podria ser un motiu. Dolors Udina és una de les traductores que més he llegit i mai m'ha suposat cap problema. Ha de ser, doncs, algun tema entre James Baldwin i jo que no acabo de detectar. Ara bé, m'admira que fos capaç d'escriure un llibre com aquest, fregant tots els límits de la decència que els anys cinquanta podien assumir. Trobo que és un acte de valentia i que té molt de valor. L'habitació d'en Giovanni s'ha de llegir amb calma, i encara diria que s'ha de rellegir, per captar tot el que l'autor ens vol transmetre. No es pot negar que el retrat que fa no es correspongui a moltes realitat. Fins i tot en el punt misogin que mostren els personatges homosexuals. Em sembla també que és un d'aquells llibres que guanyen amb el temps. Probablement el recordaré com una gran lectura per tot el que explica i el mèrit que té, tot i que ara, qie l'he acabat fa poc, encara em pesi massa aquesta poca entesa que tinc amb la narrativa de l'autor.

Impressió general: @@@